El primer debat d'investidura ha deixat sensacions molt agres. Mentre esperem el que ens portarà la segona votació aquest dijous, la política espanyola ha tornat a oferir un espectacle ben poc exemplar. L'única brúixola per seguir l'intercanvi dialèctic d'aquests dies al Congrés és la del tacticisme i la mirada curta, com a molt fins al mes de novembre, quan podrien celebrar-se unes noves eleccions a causa del bloqueig.  

Es dona la paradoxa que els partits que, en major o menor grau, qüestionen l'statu quo, des de l'esquerra de Podem al PNB passant per les forces independentistes i Bildu, han adoptat posicions més moderades que els anomenats partits constitucionalistes, que han optat per postures intransigents. Un espectacle ben sorprenent i que ja diu molt de la crisi que travessa aquest Estat. 

S'ha vist Pablo Iglesias amb una actitud diferent d'aquella del 2016, quan va exigir mig govern per obrir-se a un acord amb el PSOE. El PNB ha demanat a crits un acord, de la mateixa manera que ERC ha repetit allò de "per nosaltres no quedarà". Fins i tot l'esquerra abertzale de Bildu ha posat un pont al PSOE per facilitar la investidura. En canvi, l'actitud dels tres partits d'Estat ha estat ben diferent.

Pedro Sánchez, el mateix que al seu llibre reclamava "claredat" al seu partit davant de la investidura de Mariano Rajoy, el líder que en el seu llibre Manual de resistència elogiava a Iglesias per "haver abraçat per fi les tesis relatives a la necessitat d'unir forces des de l'esquerra", ara l'ha sotmès a un menysteniment públic sense precedents. El president espanyol i secretari general socialista ha recitat la pitjor semàntica del PSOE dels anys de la majoria absoluta. De cop, l'audàcia ha esdevingut prepotència. 

El líder de la "lleial oposició", Pablo Casado, va fer un discurs molt dur en què, amb ressons del segle XIX i de Cánovas del Castillo, va apel·lar a "continuar la història d'Espanya", respectable objectiu que deu estar en joc si Sánchez és president. Amb tot, el discurs d'Albert Rivera va fer de Casado un senyor. Insultant a tort i a dret, el líder de Ciutadans es va vantar de liberalisme per escometre contra una "banda" amb Sánchez al capdavant que té l'objectiu de "liquidar Espanya". Va repetir que tot obeeix a un "pla", el pla Sánchez. Deu ser l'únic que creu que Sánchez té un pla. 
  
Mentre els partits republicans, sobiranistes i progressistes situats a l'esquerra del PSOE intentaven trobar una fórmula que asseguri la governabilitat d'Espanya, els tres principals partits constitucionalistes deixaven veure en el debat a la investidura que no tenen un projecte polític. Això sí que és una crisi d'Estat.