En els darrers dies, els esdeveniments s’han precipitat de tal manera a Israel que han obligat a una intervenció imprevista del president Isaac Herzog i a Benjamin Netanyahu a demorar el projecte de reforma legislativa que afecta sobretot al Tribunal Suprem. L’anterior cap del govern, Yair Lapid, ha reclamat l’elaboració d’una Constitució, la qual cosa exigiria una majoria qualificada i un referèndum, per substituir les actuals lleis bàsiques que regulen la política israeliana. Des de la declaració unilateral d’independència del 14 de maig de 1948, mai cap govern havia anat tan lluny en la deriva il·liberal i totalitària com pretén fer-ho l’actual.

La democràcia a Israel sempre ha estat de consum intern i no s’aplica en relació amb els palestins, que viuen sota la llosa de l’ocupació i la vulneració dels drets humans. Això no obstant, els successius governs d’Israel feien gala de ser l’únic país democràtic i d’estat de dret del Pròxim Orient fins que la corrupció va portar Netanyahu davant dels tribunals. Així, des del 2019, s’han succeït cinc eleccions consecutives que posposaven el judici a Netanyahu per suborn, frau i abús de confiança, en suma, per corrupció.

Finalment, les eleccions de novembre de 2022 van fer de Netanyahu el cap del govern que ha ocupat més vegades el càrrec i li van permetre forjar una coalició amb una majoria absoluta a la Kenésset -Parlament unicameral-, 64 diputats sobre 120. És el resultat de la suma dels 32 diputats del Likud, els 18 dels dos partits religiosos tradicionals, el Shas -sefardita- i Judaisme Unit de la Torà -asquenazita-, que comparteixen tot un seguit de privilegis -exempció de servir a l’exèrcit i de pagar impostos, finançament de les escoles religioses-, i els 14 escons del Partit Sionista Religiós -o Unió Nacional-Tkuma-, d’ultradreta, supremacista jueu, homòfob, contrari als matrimonis mixtos (àrabs-jueus) que advoca per l’annexió de Cisjordània. A més, l’oposició no sols està en minoria en escons (en vots la diferència se situa, amb la inclusió dels partits àrabs, només en poc més de 250.000 vots sobre un total de poc més de quatre milions i mig), sinó que l’únic element de cohesió és el rebuig a Netanyahu, un rebuig en què participen fins i tot partits de dreta extrema com Israel Beitenu -Israel casa nostra- d’Avidgor Lieberman.

En aquest context, Netanyahu impulsa una reforma legislativa que dona al govern un control sense precedents sobre el poder judicial, en el nomenament dels jutges i que permet limitar la capacitat del Tribunal Suprem per anul·lar lleis aprovades pel govern o per la Kenésset que vulnerin les lleis bàsiques. Així, el 23 de març la Kenésset ratificava una llei que dificulta inhabilitar càrrecs del govern sinó és per impediments físics o mentals. D’aquesta manera Netanyahu intentava eludir de nou la possibilitat de ser apartat del poder per les acusacions de corrupció, com havia succeït amb el ministre de l’Interior Aryeh Deri, líder del Shas, que fou destituït per haver estat condemnat per corrupció l’any 2000 i que està acusat de frau fiscal.

L’oposició considera que la reforma és un cop d'estat judicial encobert impulsat des del govern i, a mitjans de gener, tenen lloc ja protestes massives a les principals ciutats del país. A partir de llavors, cada dissabte es repeteixen les manifestacions en contra d’una reforma que ha aconseguit formar un front contra Netanyahu en què participen fins i tot votants del Likud, que dona símptomes de fortes divisions internes. Molta gent creu que amb un Tribunal Suprem controlat pel govern serà impossible frenar lleis discriminatòries contra les dones, les minories o la comunitat LGTBI com volen els membres més radicals del govern.

També estan en contra els reservistes i els soldats en actiu, perquè si Israel perd la seva condició formal d’estat de dret pot quedar aïllat internacionalment i passar a ser considerat com un país sense separació de poders, la qual cosa permetria en un futur que membres de les Forces Armades poguessin ser jutjats per crims de guerra a l’estranger, atès que les incursions militars a Gaza i Cisjordània no sempre són prou escrupoloses amb els drets humans. La reacció d’alguns militars en contra de la reforma ha estat negar-se a complir determinades ordres i això ha sacsejat els fonaments de l’Estat d’Israel. Com li confessava un oficial a Yardena Schwartz (The Economist, 27 de març de 2023), "els reservistes de l'exèrcit han encapçalat l'oposició a les controvertides reformes judicials del govern...". Això no és una reforma... és un cop d'estat. Posicions similars es donen en els treballadors, els tècnics i els executius de les empreses més dinàmiques que depenen prioritàriament de les exportacions. Només els palestins de ciutadania israeliana han estat absents de les protestes, perquè consideren que el Tribunal Suprem, encara que a vegades ha dictaminat en favor seu, tampoc garanteix que deixin de ser ciutadans de segona i que es respectin els seus drets.

I, finalment, el cap de setmana passat esclatava l’incendi polític-social que ha posat Israel a un pas de l’abisme. El diumenge dia 26, Netanyahu cessava al ministre de Defensa Yoav Gallant per haver fet un discurs a la televisió en què proposava aturar la llei perquè és un risc per a la seguretat nacional. Unia així la seva veu a la d’altres dissidents del Likud i a la del president d’Israel que defensen també paralitzar la reforma i consensuar-la. El mateix diumenge centenars de milers de persones (es parla de 600.000 o més, en un país de nou milions d’habitants) sortien al carrer i la Histadrut, la històrica central sindical socialdemòcrata, un altre dels pilars de l’Estat d’Israel, convocava a la vaga general i paralitzava el país. El dilluns 27, Netanyahu decretava la demora de la reforma fins al proper període de sessions de la Kenésset -finals d’abril-juliol- i el president Herzog convocava els negociadors del Likud, els dos principals líders de l’oposició -Lapid i Benny Gantz- i tots els partits -inclosos els àrabs- per intentar negociar un acord que no posi en perill la continuïtat de l’Estat d’Israel i, alhora, frenar els greus efectes negatius de la reforma sobre l’economia.

En conclusió, Netanyahu és ara per ara un polític tòxic, que, pels seus interessos, ha portat Israel a un pas de l’abisme. Les dissensions en el Likud li poden comportar la pèrdua de la majoria i tot sembla indicar que de convocar-se noves eleccions les perdria. El país està molt dividit i escorat cap a posicions cada cop més il·liberals i d’extrema dreta i, com sempre, l’únic element de cohesió és l’enfrontament i el sotmetiment dels palestins, que si Israel perd els suports internacionals per primera vegada el vent podria bufar a favor seu.