La decisió del govern espanyol de reconèixer Palestina com a estat, feta d'acord amb els governs de Noruega i Irlanda -aquest darrer governada pel Fine Gael, que pertany al Partit Popular Europeu-, ha irritat profundament el govern d'Israel, que amenaça amb una resposta dura. "Danyarem a qui ens danyi, els temps de la Inquisició ja han passat", han dit des de Tel Aviv. Diumenge, el govern israelià fins i tot es va permetre atacar la posició de Madrid en un vídeo que barrejava moments de l'atac terrorista de Hamàs amb escenes de flamenc.
La iniciativa de la Moncloa coincideix amb un atac execrable sobre un camp de refugiats a Rafah que ha causat una mortandat. Accions com aquesta nodreixen l'argumentari en favor del reconeixement de Palestina. La causa sionista no viu el seu millor moment. Fa anys que des d'Israel no s'emeten els millors senyals per fer comprensible la seva actuació. Queden molt lluny les èpoques en què la democràcia israeliana estava protagonitzada per figures del laborisme, des de Ben Gurion a Isaac Rabin, passant per Golda Meir. El gir a la dreta ja ve d'antic a Israel i l'actual executiu de Benjamin Netanyahu inclou diversos exponents de l'extrema dreta colonialista.
La comunitat internacional va fer costat a Tel Aviv després de l'atac terrorista de Hamàs. Tots els qui hagin contemplat les imatges d'aquell crim contra persones innocents -moltes d'elles compromeses amb el pacifisme i la voluntat d'aproximar-se als palestins- saben que Hamàs no pot ser mai un referent per a les posicions liberals i progressistes d'Occident. Però això no dona cap patent de cors a Netanyahu.
Des del 7 d'octubre, pocs van qüestionar el dret a una resposta legítima, per dura que fos. Però han passat els mesos, els bombardejos de l'exèrcit israelià han estat incessants i no han discriminat entre membres de Hamàs i població civil indefensa. A aquestes alçades, es pot dir que el carril central de l'opinió internacional ha canviat de posició. Ho demostren no només les manifestacions a nombrosos països, sinó el posicionament de molts governs, començant pel nord-americà. També hi ha una divisió creixent dins mateix de les elits israelianes, com explicava l'historiador Adrià Fortet aquest cap de setmana.
Encegats per la boira espessa de la violència, els governants israelians estan perdent de vista un factor intangible que envolta el conflicte de l'Orient Mitjà. Com és la simpatia que generava en molts indrets el somni d'una pàtria nova en una vella terra. El projecte fet realitat d'una democràcia robusta erigida sobre el no-res. Un paratge verd sobre el desert hostil. Però l'ofensiva que pateix la democràcia arreu també s'ha reflectit a Israel, amb un creixement de forces obscures, l'intent del primer ministre de desconèixer el control judicial enfront escàndols de corrupció i l'extensió de colònies il·legals sobre territori palestí. També la laïcitat de l'Estat està amenaçada pels corrents ultraortodoxos.
Fa la impressió que aquest cop Tel Aviv no sap llegir amb cura els missatges que emet la comunitat internacional, inclosos molts dels seus amics i aliats. És cert que hi ha hagut molts actes d'antisemitisme -i i d'islamofòbia- a molts països des de l'atac de Hamàs. Però és un error molt greu traduir les crítiques a l'actuació de l'exèrcit israelià sobre Gaza amb el prisma de l'antisemitisme. I encara més fer-ho davant els intents de trobar una sortida política digna i humana per a tots els fills d'Abraham. El que la història no perdonarà als actuals dirigents d'Israel és acabar semblant-se massa als seus enemics.