Israel i Cuba, Cuba i Israel. Dos petits països que aixequen passions i se situen sovint al centre del nostre debat polític. Per què? D’on surt aquesta proximitat i aquesta empatia? Una possible resposta assenyala la familiaritat emocional amb què mirem determinades geografies. De la catequesi a les havaneres. Thomas Friedman, corresponsal del The New York Times al Líban i Israel durant els anys vuitanta, ho explicava al seu llibre sobre aquella experiència, From Beirut to Jerusalem. Ressonem amb les notícies que parlen del que ens és conegut i proper.
 
A Occident el pòsit cristià fa que la realitat d’Israel ens resulti pròxima i amb l’antiga colònia cubana ens passa una cosa similar. La relació secular amb la perla del Carib va deixar a l’imaginari algunes cicatrius sentimentals que encara resulten visibles. Però hi ha alguna cosa més, Cuba i Israel apareixen sovint al nostre debat polític d’una forma estranya. Realitats conflictives, complexes i difícils transformades en postures impostades a través de la tensió i el soroll. Cuba i Israel són metàfores, titelles del teatre polític amb un guió perfectament fixat.
 
Per algú d’esquerres defensar el règim castrista és gairebé una obligació. Fa trenta o quaranta anys es podia pensar que era un pur sentimentalisme generacional. Als anys vuitanta i noranta els joves que s’havien entusiasmat amb la revolució castrista podien estimar-se la Cuba dels Castro com un enyor de la seva joventut. Que els joves esquerranosos d’ara mateix continuïn defensant una dictadura ja es fa més estrany. Les detencions arbitràries dels activistes anticastristes i la manca de llibertats fonamentals no aconsegueixen matisar el suport de l’esquerra espanyola, i catalana, a l’autoritarisme comunista cubà. A l’altre cantó passa poc o molt el mateix. És gairebé impossible trobar un liberal o un conservador, a banda i banda de l’Ebre, que no defensi la postura d’Israel dels atacs de l’esquerra propalestina. Des que el laborisme israelià va passar el relleu a Menahem Begin i els palestins es van fer prosoviètics per treure partit a la guerra freda que la passió per Israel és cosa de dretes.
 
Cuba i Israel s’han convertit en una partida de tenis ideològica sense matisos. Els mateixos que neguen que Cuba sigui una dictadura són capaços d'afirmar que Israel és la Sud-àfrica de l'apartheid. Alhora, els que defensen que Israel és una democràcia que mira de fer-se respectar en un barri hostil, fan com si el Carib fos el Bàltic i ignoren que Cuba supera molts dels seus veïns en l'Índex de Desenvolupament Humà. De Nicaragua a El Salvador, passant per Haití i la República Dominicana, Cuba està voltada de règims polítics més aviat imperfectes.

Hi ha partits de futbol amb una gran càrrega política i hi ha conflictes polítics amb la càrrega visceral d’un Barça-Madrid. Cuba i Israel són samarretes rivals, els arguments no importen, importen els sentiments, les filies i les fòbies. Els meus i els altres. Tots dos països serveixen per a aquest joc perquè amaguen un mar de complexitat sota la simplicitat aparent. Cuba és una dictadura, clar, i voler que s’hi acabi l’autoritarisme perquè hi regni la democràcia sembla lògic i normal. Israel té un conflicte obert amb els palestins des de fa dècades i respon al terror de Hamàs amb una superioritat armada extraordinària. No pot perdre, però tampoc pot guanyar i qualsevol persona sensible voldria un final negociat de la violència. Ara, no està escrit enlloc que la caiguda del castrisme porti a la democràcia perquè molts cubans volen ser lliures i rics, però també seguir sent sobirans respecte als Estats Units. Alhora, si a Terra Santa no hi ha pau és en bona part perquè els palestins i els seus socis iranians no volen una Palestina lliure sinó la destrucció de l’Estat jueu. I, és clar, costa negociar amb qui et vol mort i abocat al mar.
 
Sobre Cuba i Israel es poden descabdellar arguments contradictoris, tots certs, que només serveixen per deixar en evidència el debat pobríssim i maniqueu que articulem al voltant d’aquests països i els seus conflictes. Una conversa que és reflex del nostre pobríssim i maniqueu debat polític general. Balls d’arguments que massa sovint són emocions vestides de raó. Prendre’n consciència ja seria alguna cosa