A diferència del que passa amb la vida, la mort tendeix a igualar per dalt. Romantitza records, esvaeix ombres, esborra errors, disculpa relliscades. Però en el teu cas, Ignasi, es complia fil per randa el tòpic: sempre se'n van els millors. 32 anys acabats de fer -t'agradava recordar que havies nascut la nit de Reis, un regal per als germans-, una carrera prometedora, el respecte de la professió, l'amistat incondicional dels qui t'envoltàvem, l'amor profund de la família. Hi ha qui en els moments delicats descobreix que està més sol del que es pensava, i hi ha qui constata fins a quin punt ha construït una xarxa preciosa de suport. Tu, esclar, eres del segon grup. Perquè així ho volies i, sobretot, perquè així t'ho vas merèixer fins a l'últim moment.

Aquest diumenge farà deu anys que et vas morir i és inevitable pensar en tot el que ens hem perdut de tu, i en tot el que t'has perdut de nosaltres. Que no hagis conegut el Bernat i l'Aina; que no hagis pogut agafar en braços la Fiona, la Bianca i la Gal·la; que no hagis pogut portar al parc el Gael. Que t'hagis perdut casaments -el nus de la corbata encara aguanta, passi el que passi-, viatges -hauries gaudit a Londres i a Manchester, de dia i de nit-, canvis de feina -hi ha diaris que des que no hi ets ja no són el mateix-, escapades a l'Albi, tancaments de divendres -ordinadors desconnectats a mig escriure i jaquetes voladores incloses- i sopars, molts sopars. Sopars d'aquells en què, de tant en tant, a algú se li acudeix dir: "Recordeu allò que va fer aquell dia l'Ignasi?". Al principi se'ns feia un nus a la gola, i ara només podem riure, riure amb la sensació que pesa molt més el que vam viure que no pas tot el que ens hem perdut de tu.

Com oblidar el dia que ens vas dir, una setmana després d'aterrar al departament de comunicació d'una conselleria, que te n'havies afartat i que volies tornar al diari? Com oblidar aquella elegància natural, les corbates de punt, els mitjons estampats -abans que en portessin els polítics de primera fila per fer-se els interessants-, les camises impol·lutes, les samarretes Scotch&Soda dels caps de setmana? Com oblidar aquella manera de -quina expressió més maca, Elena- fer bategar la redacció? El teu buit, Ignasi, com tots els buits que deixen empremta, és impossible d'omplir. El vam notar quan vam acomiadar en Carles Capdevila a Hostalets de Balenyà, perquè va ser com dir-te adeu una altra vegada. O com mirar-se una cicatriu.

En tots els processos de dol hi ha un punt de culpabilitat, perquè sempre arriba el dia en què deixes de pensar en algú que ha estat fonamental, que perceps que ja no el trobes tant a faltar. Hem passat de tenir-te present pràcticament cada dia -per més que l'operació i la recaiguda ens acostumessin a la cadira buida, mai vam estar prou preparats perquè no t'hi tornessis a asseure- a fer-ho de tant en tant. En moments d'aquells que duren per tota la vida -dels bons i dels dolents, que també hi són-, però també en detalls petits. Sobretot en els detalls, de fet. Una broma a la redacció, una tanda de penals -quina meravella aquell dia que Sergio Ramos va enviar la pilota als núvols contra el Bayern de Múnic-, una compra ràpida de camises, la tria d'un vestit pels dies importants, la llista de cançons per un viatge llarg amb cotxe, quina làmina triar del MoMA per endur-se a casa. El Rothko, per cert, encara dura.

I el periodisme, clar. Sense pensar-se que cada dia se salva el món, però sense caure en el cinisme, ni en la desídia. Recordo el dia que em vas preguntar quants temes estàvem treballant per la setmana a Política i, quan te'ls vaig explicar, em vas dir: "Ah, és que a Economia quan parlem de temes ens referim a les coses pròpies, no el carril". No hi ha millor lliçó que aquella que no pretén alliçonar, en aquesta feina. La professió et va acompanyar fins al final, a mig camí entre l'evasió -necessària- i el compromís. Potser per això una de les últimes coses que ens vas dir és que estaves molt content que la Terete t'hagués regalat un ordinador. Volies escriure-hi un llibre. Quina llàstima que ens l'acabéssim perdent i que et perdessis els que hem anat fent.

Just quan vas recaure, la tardor del 2013, els Arcade Fire van treure possiblement el seu millor disc. Segur que no t'agradaria, perquè tenies uns altres gustos, alguns de molt discutibles, però a aquestes alçades ja se't pot perdonar tot. A Afterlife, la cançó que més ha perdurat del disc, el cantant s'hi fa dues preguntes: on se'n va l'amor quan marxa, i on anem nosaltres quan l'amor ja ha marxat. No sé on ets ara que fa deu anys que has marxat, però segur que pervius en les mirades de tothom que et va estimar i, sobretot, en els ulls dels germans i dels nebots: és veure'ls -oi que sí, Xavier?- i saber a l'instant que esteu tallats pel mateix patró. Físicament, però també de caràcter. I on som nosaltres, ara que no hi ets? Tots tenim deu anys més, amb tot el que comporta, però hi ha coses que no canviaran. Estimar-te n'és una.