El cop de porta a la consulta del Congrés espanyol, per molt que fos previsible, no deixa de ser dramàtic per a CiU. Abans del 8 d'abril, a la federació hi havia qui encara somiava amb alguna escletxa per al diàleg. No ha estat així. La negativa de Rajoy va ser rotunda. Rubalcaba, que en teoria havia de fer de “poli bo”, no es va quedar curt. Els clams en el desert de Duran (“Estem disposats a negociar-ho tot”, va dir adaptant l'eslògan de la CUP a l'ideari democristià) encara ressonen a l'hemicicle espanyol. La Vanguàdia pot dir missa, però aquí no hi ha cap oferta. Artur Mas, situat entre l'Assemblea i la paret, no té marge de maniobra. Davant d'una negativa tan frontal, cada cop és més difícil pensar en un pla B que substitueixi el referèndum.

És per això que resulten desafortunades les declaracions del president a Le Figaro. L'executiu català, deia Mas en l'entrevista publicada pel rotatiu francès el passat divendres, convocarà “unes eleccions regionals” en cas que el Govern espanyol prohibeixi la consulta. “Si no hi ha altre remei transformarem aquestes eleccions en un referèndum”, afirmava el president admetent que, tot i que tractar-se de l’opció“més probable”, no és “el millor escenari”. Les declaracions de Mas confirmen dues coses: que el president parla més clar a l'estranger que no pas a casa i que, com ja havíem pogut intuir, hi ha poques possibilitats que CiU desobeeixi el marc legal espanyol per fer efectiu el referèndum del 9 de novembre. Mala peça al teler per al procés.

Les plebiscitàries generen massa incògnites. En un moment en què l'Estat es mostra monolític, l'estratègia convergent crearà confusió, propiciarà dilacions i serà interpretada a Espanya i a Europa com una marxa enrere. Massa dèficits democràtics sobre la taula, en un procés que si alguna virtut ha tingut fins ara és la seva pulcritud en aquest camp. No és qüestió de perdre credibilitat a nivell internacional. Els propagandistes del masisme voldran fer passar bou per bèstia grossa, però l'opció no convenç ni a les seves pròpies bases. Segons una enquesta del GESOP per a El Periódico del passat mes de juny, un 75% dels votants de CiU consideraven que la consulta s'havia de fer comptés o no amb el consentiment de l'Estat. Se suposa que són els sobiranistes moderats. També ho creuen així el 88% de votants d'ERC, el 65% dels d'ICV-EUiA i el 90% dels de la CUP.

Un altre problema de fons és que les plebiscitàries dividiran el sobiranisme. Aquí serà important la determinació final que prenguin Òmnium i l'ANC. L'Assemblea prioritza el referèndum en el seu full de ruta, fins i tot si el govern espanyol s'hi oposa. Però també contempla l'opció plebiscitària. Al llarg dels pròxims mesos caldrà clarificar posicions i no hi haurà gaire espai per fer equilibris. La CUP, amb molt pes a les bases de l'ANC, està rotundament en contra de l'estratègia convergent. A ERC, les veus que avalaven les plebiscitàries sempre havien estat més aviat tímides, i cada cop se senten menys. El diputat Pere Aragonès responia a les declaracions de Mas a Le Figaro cristal·linament: el pla A, B, C i D és el referèndum, “amb acord del govern espanyol o sense”. Arriba l'hora de concretar. La majoria social vol referèndum tan si com no. I si és que no, més d'hora o més tard hi haurà eleccions. Però potser no seran plebiscitàries, sinó constituents. Unes eleccions que configurin nova majoria disposada a fer passos sense subterfugis cap a la ruptura democràtica.