"Hi ha qui parla d'independència per no parlar de la crisi. I qui parla de crisi per no parlar d'independència. #hovolemtot". És un tuit de David Fernández d'aquest dimarts. M'ha vingut al cap mentre llegia sobre Caixa Galicia, que després d'haver rebut ajuts públics per valor de 9.000 milions d'euros, ha estat venuda pel FROB per 1.000 milions d'euros. Ens hem gastat doncs 8.000 milions d'euros en rescatar una entitat bancària (sistèmica? No em tracti d'imbècil, si us plau) per a que acabi en mans d'un banc veneçolà. “No hi ha diners”, ens diuen els governants. Mentida podrida,  per a segons què sí que n'hi ha.

El de Caixa Galicia és un episodi més de la gran estafa social que estem vivint des de l'esclat de la crisi, estafa que s'accelera i amplifica a partir de l'agost de 2011, quan es modifica l'article 135 de la Constitució espanyola per via d'urgència per consagrar que abans es pagarà el deute que la sanitat, l'educació o els serveis socials. Una estafa que genera ràbia, impotència, odi i un descrèdit brutal de la classe política i de la democràcia entesa a la manera convencional. Molts ciutadans es pregunten legítimament: Si la política no serveix per evitar aquestes coses, de què ens serveix?

Passaran, aquestes coses, a la Catalunya independent? D'entrada, no hi ha cap motiu per pensar que no. D'acord, potser se'ns pot concedir el benefici del dubte perquè no som sobirans i per tant determinades estafes a gran escala com el FROB o el nou article 135 de la Constitució encara no les hem pogut perpetrar, però objectivament no hi ha cap motiu per pensar que aquestes coses no passaran a la Catalunya independent: Catalunya també té el seu establishment, a Catalunya també hi ha potents interessos de classe en joc, i a més l'economia del país està plenament inserida en l'ecosistema que està fent possible la gran estafa social.

El procés de ruptura democràtica amb l'Estat espanyol requereix, necessàriament, una aliança tàctica entre interessos de classe divergents. Dic necessàriament perquè les relacions de forces ho exigeixen: feu números i observeu la realitat social. La foto de l'acord per la consulta, que abarca des de l'esquerra anticapitalista a la dreta liberal-conservadora, és un exemple d'aquesta inevitable aliança tàctica. Ara bé, que ningú no s'equivoqui, un cop trencat el marc espanyol, els que han manat tota la vida a Catalunya com si fos el seu cortijo intentaran continuar manant exactament igual. I aleshores els ciutadans haurem de decidir si ens rendim i els ho deixem fer o bé si continuem la nostra particular revolució democràtica. Haurem de decidir, si em permeteu la simplificació, entre la Catalunya de David Madí i la Catalunya de David Fernàndez. Jo ja he triat.