Joan Fuster, referent

«L’Any Fuster hauria de ser una revisió de tota la seva obra, i, sobretot, l’aplicació del seu dir en el nostre fer social i polític»

01 de març de 2022
Entre els centenaris d’enguany, el de Joan Fuster; i finalment el govern s’hi posa, en la commemoració d’un dels intel·lectuals més sòlids de la nostra cultura i un dels qui més ha sabut unir-la en la seva dispersió territorial. Aquesta és potser una de les raons per les quals per a molts és incòmode, tant l’home i tot el seu conjunt d’obra. L’Any Fuster no hauria de ser un fer cosetes a baix, a dalt i mar enllà. El centenari del naixement de Joan Fuster hauria de ser una revisió de tota la seva obra, amb reedicions imprescindibles i, sobretot, l’aplicació del seu dir en el nostre fer social i polític. De què serveixen, si no, totes les seves reflexions compartides?
 
Hi ha molts Fusters, certament, però la llengua els lliga tots. Deia en un escrit la setmana passada, ara que el govern ha institucionalitzat el Pacte per la Llengua, que des que Joan Fuster va escriure Ara o mai, hi ha dos fenòmens nous per a la situació del català i dos que no han fet més que accentuar-se, però ja apuntats d’anys llargs. Els primers, la revolució informàtica; i les xarxes socials, hi afegim avui; i l’allau migratòria, que hem d’integrar en la nostra llengua preferent. I només en la nostra, de llengua; no, en la que ens és hegemònica. Si ho anem fent, tal com des de l’oficialitat s’ha permès, ¿per què, llavors, els laments per la minorització creixent i imparable?
 
Dels dos segons fenòmens, un és la persistència instintiva de la majoria de catalans de servir-se del castellà quan constaten o intueixen que l’interlocutor no és catalanoparlant; l’altre, la incapacitat per sobreposar-se a un discurs reivindicatiu de l’ensenyament prioritari de i en la llengua del país que no es basi només en la ponderació de les gràcies de la llengua materna en primera instància de l’infant.  
 
Com és possible que malgrat l’alerta creixent, i el Pacte per la Llengua, avui encara els mitjans de la Corporació Catalana, que vol dir TV3 i Catalunya Ràdio, que haurien de ser model de llengua i d’actitud lingüística, continuïn passant-se a l’espanyol quan l’interlocutor no parla català? I la traducció? Som només una cultura de plany i gemec. I de l’ensenyament, què? Hi ha catedràtics de llengua i de literatura escandalitzats del nivell de competència amb què els estudiants arriben a la universitat. I horroritzats de com, molts, hi arriben matriculats, a Filologia Catalana. Un exemple d’una escola de Weimar de dues estudiants adolescents de mare sueca i de pare català ja nascudes, totes dues, a Alemanya: aquest curs passat els van dir que estaria bé que es quedessin un parell de dies a la setmana en acabar l’horari escolar per perfeccionar l’accent. Igual que nosaltres, exactament igual: que de la llengua en parlem, però no la parlem.                    
 
La pilota del redreçament lingüístic és en camp propi. Si ens mantenim ferms a crear i tenir consciència lingüística guanyarem competència, tant autòctons com immigrants. Si no persistim en la consciència lingüística ens pot passar el que deia Fuster l’any 1981: “la insuficiència general de què són víctimes els catalans té a veure principalment amb la seva pròpia dimissió lingüística, i no s’hi val a atribuir totes les culpes a l’enemic tradicional, cosa que fora molt còmoda, atès que, a banda d’altres interferències, els mateixos catalans també en tenen molta, d’aquesta culpa, i que no és ara cosa d’esperar que la llengua ens la defensi el Ministeri d'Educació (avui la Conselleria de torn, hi podem afegir), raó per la qual, si no són els catalans els qui posen el coll en la seva pròpia causa, no serà lícit parlar de genocidi, ans al contrari, més aviat caldrà parlar de suïcidi col·lectiu”.
 
Ara ja tenim un nou Pacte per al precari present i per al problemàtic futur del català. Commemoració tèbia de l’Any Fuster, perquè si la volguéssim a l’alçada del que la solidesa intel·lectual del protagonista demana començaríem a agafar totes les seves reflexions sobre la llengua i posar-les damunt la taula del Pacte i fer-les complir. Però no. Som els de l’adversativa, els catalans d’avui. Només fem anar pal·liatius, que vol dir subterfugis amb efectes passatgers. Per anar tirant. Fuster demana còmplices com Cahners, Benets, Climents, Llomparts o Carods.