Temps d’incertesa, temps de fanatismes. Com més torbador és el vertigen, més forta i compulsiva és la necessitat d’arrapar-se on sigui. Davant la percepció de la calamitat, apel·lem a l’absolut salvador: “Déu meu!” o a qualsevol succedani que s’hi presti; “nos agarramos a un clavo ardiendo”, que diuen encertadament en castellà, perquè els absoluts salvadors són sempre claus ardents, que cremen i que fan, de qui s’hi arrapa, una teia encesa i incendiària. És el fanatisme, l’”adhesió extrema, apassionada i acrítica a una idea, creença, causa...”, amb “incapacitat o rebuig per acceptar altres punts de vista...”, cosa que pot dur a “actuar de manera irracional, intolerant o fins i tot violenta...” (GPT dixit).
És aquest un vell monstre que reviscola amb força en el món d’avui, en la incertesa extrema de les transicions i esquinçaments en curs. Tan vell com la humanitat mateixa, dotada d’un cervell potser excessiu, que és capaç de multiplicar exponencialment les capacitats zoològiques, particularment les violentes. No hi ha res més inexacte que parlar d’una “violència bestial” per remarcar-ne la magnitud: la violència humana és infinitament superior.
El proper mes d’agost es complirà l’aniversari rodó d’una fita clàssica del fanatisme, universalment coneguda, perpetrada per un català. Un cas sobre el qual disposo d’una anècdota de transmissió oral, amb una evident càrrega psicològica o, millor, psicoanalítica, que dona lloc al títol d’aquest article i que no puc deixar de relatar, perquè no consta enlloc que jo sàpiga.
El 20 d'agost del 1940, ara farà vuitanta-cinc anys, Ramon Mercader, d’una revolada instantània i ben calculada, encastava un piolet al crani de Lev Trotski, el segon de Lenin a la Revolució d’Octubre, el fundador de l’Exèrcit Roig i, d’un temps ençà, el líder de l’”Oposició d’esquerres” contra l’estalinisme i creador de la IV Internacional. Va ser a Coyoacán (Ciutat de Mèxic), on Trotski vivia exiliat des de 1937, sota l’empara del president Lázaro Cárdenas, protector també de bona part de l’exili català i espanyol. La mà d’Stalin era molt llarga, tant com donava de sí l’esplet de devots incondicionals, que hi veien l’encarnació mateixa del “sentit de la història”.
Segons en Lluís, el seu germà petit, Ramon Mercader era "un home molt Intel·ligent, enèrgic i decidit. Esvelt, alt (1,85m) i molt simpàtic; vestia sempre amb elegància. Feia gimnàstica i doblegava una moneda de coure de cinc cèntims amb tres dits". (Ramon Mercader, mi hermano, Espasa-Calpe, Madrid, 1990). Havia crescut de la mà de la seva mare, Caritat Mercader (de soltera, Caritat del Río). Una dona que, després de tenir cinc fills dins d’una família burgesa del tèxtil, sentiria una simpatia sobtada pels anarquistes i s’enamoraria d’un aviador, raons per les quals seria internada en el manicomi pels seus germans i el seu marit, i sotmesa a un tractament infernal que alternava dutxes fredes i electroxocs. Fins que va aconseguir escapant-se cap a França amb els seus cinc fills... Passat un temps, abandonada per l’amant i després de peripècies diverses, va intentar suïcidar-se. Finalment, a primers de 1937, trobaria un port segur on recalar i al qual lliurar-se en cos i ànima, amb totes les conseqüències i tota la devoció: el Partit Comunista Francès, en plena hegemonia estalinista. En aquest marc, seria reclutada per l’NKVD (precedent del KGB), concretament per Leonid Eitingon (“Kotov”), que conduiria mare i fill fins al final de la seva “missió històrica”. Va ser la pròpia Caritat la que va empènyer Ramon perquè s’incorporés a l’NKVD.
Leonardo Padura, al seu magnífic llibre El hombre que amaba a los perros, va descriure Caritat de la següent manera: “…no tan sols havia sigut qui havia educat el seu fill en l’odi i qui l’havia posat en contacte amb els oficials del tètric NKVD soviètic encarregats de concebre i executar l’assassinat, sinó que el va encoratjar i impulsar en la seva missió fins la mateixa tarda del 20 d’agost, quan a bord d’un auto i en companyia de “Kotov”, responsable del pla, va veure entrar Ramon Mercader a la casa de Trotski... i a la cloaca de la història del segle XX”.
Tot indica que la influència de Caritat sobre Ramon va ser decisiva, com també la dependència extrema d’ell respecte d’ella. En Lluís Mercader, al seu llibre, narra una conversa de Ramon i Caritat de la que ell mateix va ser testimoni:
- “Acabada la guerra, vull quedar-me a viure a Espanya”, li va dir Ramon a la seva mare.
- “Tu no elegeixes. Cap de nosaltres no elegeix. Només fem allò que diu el partit”, li respongué Caritat.
- “M’hi nego”, insistí el fill.
- “Posa’t això al cap d’una puta vegada. No penses, només obeeixes. No actues pel teu compte, només executes. No decideixes, només compleixes. La meva veu és la del camarada Stalin. I Stalin pensa per tots nosaltres”, va concloure Caritat.
I així seria. El 1938, a París, un tal Jacques Mornard, belga, fill de diplomàtic francès, educat pels jesuïtes, que fumava puros havans, sempre molt elegant, vestit amb roba i barrets cars, amb un apartament luxós, es trobava amb Sylvia Ageloff, dona de l’entorn de Trotstki, que venia a París per assistir a la reunió fundacional de la IV Internacional. Jacques Mornard era, en realitat, Ramon Mercader. I el seu encontre amb Sylvia Agelov havia estat rigorosament planejat per l’NKVD i supervisat per Caritat. Aquesta seria la via per mitjà de la qual, pacientment, pas a pas, Mercader aconseguiria ser una de les poquíssimes persones habitual a la casa de Trotski. Això sí, amb una nova identitat falsa: Frank Jackson, un exportador canadenc. Se suposa que era una cautela per si la seva anterior identitat falsa pogués resultar cremada per causa de les accions d’espionatge realitzades a França. I deuria justificar-ho davant de Sylvia argüint raons relatives a les seves suposades activitats econòmiques. En qualsevol cas, per a Trotski i el seu entorn, com per a les autoritats mexicanes, aquell nouvingut va ser en tot moment el canadenc Frank Jackson.
A primers de 1939, Stalin va donar l’ordre expressa de liquidar Trotski. Immediatament, Leonid Eitingon, a les ordres de Pável Sudoplátov, cap del Departament d’Operacions Especials de l’URSS, va dissenyar l’”Operació Utka” (“Operació Ànec”). Una operació que tindria una primera versió fracassada, a càrrec d’un escamot dirigit pel famós muralista mexicà David Alfaro Siqueiros i pel seu cunyat, el pintor Leopoldo Arenal Bastar, dos fanàtic estalinistes mexicans. Van tallar la llum i el telèfon de la casa de Trotski, van entrar-hi a l’assalt, van metrallar el dormitori on es trobaven Trotski i la seva dona Natàlia i hi van llançar un paquet de dinamita que no va explotar. Trotski i la seva dona van resultar il·lesos.
El fracàs d’aquest primer intent, va determinar l’activació de la segona versió de l’Operació Ànec, a càrrec de Ramon Mercader, infiltrat, i amb el suport extern de Caritat i Eitingon. Aquest cop va funcionar, encara que Ramon no va poder fugir i Caritat i Eitingon, que l’esperaven a fora amb dos cotxes, van haver de fugir de Mèxic sense ell. I és que Trotski s’hi havia tornat, cridant i impedint que el rematés (no va morir fins 12h hores després) i ordenant als seus guardians que no matessin Mercader, que calia que parlés.
Detingut i interrogat dia i nit per la policia mexicana, Mercader va reconèixer que Frank Jackson era una falsa identitat, però no va passar d’aquí. Va repetir sense parar: “Em dic Jacques Mornard, vaig néixer a Bèlgica, soc comerciant...”. Cap relació amb l’URSS. Ho havia fet “perquè tenia problemes personals amb Trotski”. Ho va repetir sense parar, centenars de vegades, durant setmanes d’interrogatoris, en el judici, a la presó... El van condemnat a 20 anys per homicidi.
Precisament, des d’abans de l’intent fallit de Siqueiros, s’allotrjava al seu taller, exiliat, Josep Renau, el gran cartellista valencià de la guerra espanyola. Renau va viure tots aquets fets com qui diu des de primera fila. Va ser ell qui va contar a Eliseu Climent l’enrenou que hi havia entre els exiliats catalans a propòsit del misteriós Jacques Mornard. Alguns d’ells, a les fotos dels diaris, li trobaven una rara semblança amb un català que tenien vist dels ambients d’esquerres de Barcelona i, a algun, li semblava haver-hi coincidit en el front de l’Aragó... No podia ser. Tots, en algun lloc del món, tenim algú que se’ns assembla. N’hi havia un, però, militant del POUM, que no es treia la mosca de darrera l’orella. Havia conegut força Ramon Mercader des de molt jove i la seva expressió li resultava inconfusible. Després, s’havien distanciat molt, no en va l’estalinisme i la NKVD també havien fet estralls a Catalunya, començant pel segrest i assassinat d’Andreu Nin, el dirigent del POUM.
Tenia carnet de periodista i vet aquí que, a l’hora del pati, era permès que els periodistes poguessin completar els seus reportatges entrevistant un o altre condemnat. S’ho va fer venir bé i va aconseguir un passi per entrar al pati de la presó. De seguida, el va veure: destacava, alt com era. Estava sol, recolzat a la paret, pensarós. El va abordar a la brava: “Ramon! Hola! Que em recordes?”. Aquell home se’l va mirar, inexpressiu, encongint les espatlles. Era obvi que no l’entenia. Va insistir passant al castellà i l’altre no va moure ni una pestanya. Només li va venir a dir, amb desgana, que es confonia de persona i que ell no el coneixia de res. EL visitant va pensar: no pot ser que sigui tan bon actor. De fet el trobava bastant canviat. S’hi assemblava força, però potser no l’era... El va deixar estar i va anar cap on hi havia un periodista amic. No va trigar a sonar el timbre que invitava els periodistes a marxar. Es va girar per fer-li una darrera ullada: era allà a prop, estava sol, ajupit, d’esquena..., però li va semblar com si remoregés alguna cosa. Va acostar-s’hi sigil·losament, pel darrera, va parar bé l’orella i va sentir-lo cantussejar, com en una jaculatòria, “Què li darem a n'el noi de la mare...”. Es va quedar glaçat. No va gosar interrompre’l. Se’n va anar de pressa, amb una fiblada al pit.
No seria fins el setembre de 1950 que el criminòleg mexicà Alfonso Quiroz Cuarón va viatjar a París per assistir a un congrés mundial de criminologia i va aprofitar el viatge per fer una escapada a Madrid, a l’Escuela de Medicina Legal, portant amb ell una còpia de les empremtes digitals de Frank Jackson (destapat com a Jacques Mornard), l’assassí confés de Trotski. Van resultar idèntiques a les d’un tal Ramon Mercader, detingut el juny de 1935 a València.
Caritat del Río, després de fugir de Mèxic, va arribar a Moscou el 1941, on Lavrenti Beria, el cap del NKVD, li va organitzar una gran rebuda, en la qual el President del Presidium del Soviet Suprem li va imposar l’Orde de Lenin. Ramon Marcader va sortir de la presó l'any 1960, d'on va viatjar a Cuba. El 1961, l’URSS li va concedir la seva màxima condecoració, la d’Heroi de la Unió Soviètica. Però amb sordina, no en va Khrusxov havia posat en marxa la crítica a Stalin. Va tornar a Cuba i, quan va morir, l’any 1978, va ser traslladat a Moscou, on va ser enterrat amb un tercer nom fals: Ramon Ivànovitx López. No era cosa d’exhibir-lo. Començava a bellugar la generació Gorbatxov i s’albiraven nous temps.