Observant tot el que ha anat passant a Tunísia, d’un any ençà, i els darrers esdeveniments al voltant de l’ancià president del Senegal, he pensat molt en Joan Rous. En realitat, aquest advocat, escriptor i polític català, nascut a Prada de Conflent el 1908, era internacionalment conegut per la grafia i la fonètica francesa que identificaven el seu nom: Jean Rous... La seva infantesa, plenament catalana per llengua i per entorn, ja conviu amb una realitat en la qual el francès és la llengua de la burgesia local, els fills de la qual la utilitzen per parlar amb les minyones i el poble. Rous va prendre de seguida consciència de la seva catalanitat i, alhora, va anar arrenglerant-se en posicions d’esquerra clarament trotskistes. Va ser home de confiança de Trotsky, a qui va acompanyar en el seu exili noruec, va assistir a la fundació del POUM a Barcelona, va fer amistat amb Andreu Nin i durant la Guerra Civil va participar en nombrosos actes polítics a la capital catalana, atesa la seva condició de catalanoparlant i lligam-traductor amb destacats invitats antifeixistes d’arreu del món.

Joan Rous va ser protagonista d’una vida inquieta, trepidant, fascinant. Vinculat a les distintes expressions socialistes franceses, on va fer l’“entrisme” característic dels trotskistes, ben aviat, però, va assumir una causa política com a prioritària a la seva vida, a la qual es va lliurar en cos i ànima: la descolonització dels pobles del tercer món. Així, el 1948, va fundar el Congrés dels pobles contra l’imperialisme, juntament amb el seu amic Leopold S.Senghor i, el 1955, va ser l’únic europeu autoritzat a ser present a la Conferència de Bandung, impulsada per Nehru i Sukarno, per a engegar el procés d’independència dels països colonitzats del tercer món.

A partir d’aquell moment, trobem aquest intrèpid català fent costat, sobretot a l’Àfrica “francesa”, a la causa descolonitzadora. Interessat en el moviment sobiranista marroquí, aviat apareix com a persona de confiança del líder independentista tunisià i primer president d’aquell país, Habib Burguiba. I també, i sobretot, sent l’ombra del poeta i primer president del Senegal independent, Leopold S. Senghor, el teoritzador de la “negritud”, amb l’antillà Aimé Cesaire. Jo mateix he pogut comprovar, personalment, tant a Tunis, com al Senegal, l’estima i consideració amb què és encara tingut i recordat el nostre compatriota.

Joan Rous no va oblidar mai la seva condició de català, per lluny que es trobés del país. A la premsa africana d’aquells anys bulliciosos apareixen articles signats per ell, amb títols tan expressius com ara “La descolonització catalana” o “La Renaixença de la catalanitat”. Mai no va desaprofitar cap oportunitat, des del lloc privilegiat d’influència que ocupava, per parlar del seu país, que és el nostre, i per això sempre que ell apareixia a la ràdio o a la televisió o en una entrevista a la premsa, hi bategava Catalunya i els seus drets. El 1970, el president Senghor va convocar un gran col·loqui internacional sobre la negritud. Doncs bé, Rous va intervenir-hi com a català, fent paral·lelismes entre negritud i catalanitat. La seva consciència nacional ja s’havia afermat, a París, quan entrà en contacte amb el grup de conspiradors insurgents que envoltaven Francesc Macià.

Tornà a Catalunya el 1976 i s’establí a Perpinyà. Allà milità per fer possible una regió catalana, deslligada de Montpeller, i retrobà vells amics llavors referents del catalanisme cultural, activistes del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans o de la Universitat Catalana d’Estiu.  Així i tot, passava temporades, i hi viatjava sovint, al Senegal i a Tunísia. És en aquest darrer país on, precisament, va escriure el seu deliciós Renaixença i missió de la catalanitat (1981), una mena de memòries on conjuga el seu patriotisme català amb el seu internacionalisme militant. Quatre anys després, moria a Perpinyà. Rous tenia, a més, una concepció civil i moderna de la catalanitat, com quan escriu que “la qualitat de català no és una característica ètnica, sinó una voluntat de viure, treballar i fer-se seu el destí d’un país”. M’ha semblat que, en aquestes hores difícils en països que ell va estimar tant, era bo de tenir un record per un català tan excepcional com, malauradament, desconegut per la majoria.