"Això de la política és com una jungla plena de tigres famolencs i serps verinoses que, a partir d'ara, encara tenen més gana". La frase és de l'expresident Artur Mas. La va pronunciar dimarts passat a la ràdio, en una entrevista a l'Aquí Catalunya l'endemà del desenllaç del serial de Pedro Sánchez.
Si una cosa se li ha de reconèixer al renovat president espanyol és la capacitat d'inventar guions, de generar trames i mantenir la tensió i el clímax: amagar amb una dimissió que cap dels seus aliats li demanava per sortir cinc dies després a proclamar que no plega, que es queda i que té corda pel que queda de legislatura i una més. Des del final de Joc de Trons que res no despertava tanta expectació col·lectiva. M'explicava el responsable d'una empresa catalana que fa feines pel ministeri com dilluns al matí, per una urgència, necessitaven contactar amb algú d'allà i un funcionari li va admetre, en confiança, que mal dia, que absolutament tothom estava pendent aquell matí del que havia de dir el president. Que truqués l'endemà. Un país amb l'ai al cor per un final d'aquells que, si s'hagués tractat d'una ficció, et deixa amb la sensació d'estafa, com Joc de Trons, com Lost o com Los Serrano (per posar referents que abarquin tots els públics).
Com Daenerys Targaryen, Pedro Sánchez és un líder ferit per la resta que es disputen el tron. Les dagues que al llarg de l'última dècada li han anat clavant adversaris i companys de partit li han endurit la pell fins a convertir-lo en ignífug. Que l'operació és un revulsiu per esperonar els seus incondicionals per acompanyar-lo en la batalla és innegable. La maniobra del líder socialista ha canviat les coordenades de les eleccions a Catalunya. I com en el seu dia va fer Artur Mas, es plantegen com un plebiscit a la seva persona, amb la lleugera diferència que Sánchez aquí no es presenta.
Com vam comprovar amb Mas, l'estratègia és arriscada i pot passar-li factura. En aquest cas, té dues pegues. La primera té a veure amb els votants indecisos, al voltant d'un terç segons l'últim CEO. Algú que no sigui públic fidel pot sentir-se entabanat per Sánchez. Que sí, que no té nom el que els ultres de Manos Limpias estan fent amb Begoña Gómez. Com tampoc no en tenia el que anys abans havien fet amb independentistes i podemites. I quan uns i altres van denunciar-ho, el mateix PSOE que ara posa el crit al cel, no només xiulava, sinó que proclamava als quatre vents que Espanya és una democràcia plena. De fet, recordareu com fa pocs mesos, durant les negociacions per l'amnistia, els socialistes van fer mans i mànigues per evitar que el concepte de lawfare figurés al redactat de la llei.
L'altra pega és que l'actuació de Sánchez no ha fet més que cavar encara més profundes les trinxeres a Espanya. Ja fa mesos que advertim que el pitjor del procés que vam viure fins al 2017 ha desembarcat a Madrid. I, com va passar aquí, la cosa sembla irreversible, si més no, en el curt termini. Curiós, perquè tot just ara es consolida a Catalunya la ruptura de blocs. La gran incògnita serà comprovar si el PSC i Junts o Esquerra són capaços de superar aquella etapa i reconstruir els ponts per aventurar-se a governar de la mà sense recances. De moment, només Illa s'hi ha obert públicament. A Esquerra i Junts encara els pesa això de verbalitzar un possible pacte amb el PSC per governar. Veurem.
Perquè clar, Targaryens a banda, després hi ha la particular batalla entre les dues grans famílies independentistes, com amb els Stark i els Lanister. I mentre uns i altres s'esbatussen, els caminants blancs (els ultres amb una o altra bandera) amenacen de creuar el mur. A Joc de Trons, Daenerys acaba embriagada de poder, convertida en una dèspota i maquiavèl·lica que fa que tot s'ensorri al seu voltant. Fins que John Snow li para els peus. Ja deia en començar que aquell final no va agradar. Esperem que no es repeteixi.