El president del Govern Balear ha obligat els mitjans de comunicació públics de pronunciar el seu nom i cognoms no en la llengua pròpia del territori d’on és president, sinó en castellà: “José Ramón Bauzá”. En aquesta vida, cadascú porta el nom que vol portar i, si no li agrada, se’l canvia i llestos. Generalment, però, la gent acostuma a dur el nom en la llengua pròpia del país on viu, si no és que algú té ja un nom en una altra llengua, la del país d’on ve, i prefereix de no canviar-se’l. L’altra possibilitat és que, en el lloc en qüestió, hi passi alguna cosa d’excepcional que doni lloc a anomalies. I, òbviament, a les Balears, com a la resta del territori nacional, prou  que n’hi passen de coses i, de segons quines, massa i tot.

Al País Basc, d’altra banda, tots els lehendakaris, tots, els d’abans i els d’ara, amb l’excepció, ai las, de l’actual, són coneguts pel seu nom en castellà, com és el cas també de bona part dels dirigents independentistes, dels que ara hi són i dels d’abans. És clar, en aquest cas, que no es tracta, exactament, d’una situació d’autoodi cap a la pròpia condició nacional, sinó del reflex del paper i el pes distint que la llengua basca té en aquell país, en els diferents usos i funcions d’un idioma, fins al punt que hi ha reunions en cercles abertzales o nacionalistes que s’han de fer en castellà perquè tothom pugui seguir-les. Algun dels parlamentaris més coneguts del nacionalisme basc, posem per cas, no parlen basc.

Però el cas d’en Bauzá és tot un altre i el gran poeta felanitxer Miquel Bauçà, que ens deixà fa ja vuit anys, almenys s’ha estalviat de presenciar l’espectacle patètic que protagonitza el seu mig homònim. Perquè, això d’en Bauzá, és ben bé un cas clar d’autoodi, d’incomoditat, de rebuig, de menyspreu cap a la pròpia identitat, el país i la llengua. Als Països Catalans és un fenomen que es dóna amb una certa freqüència i, per exemple, al Principat, aquest és el cas d’alguns intel·lectuals promotors, inspiradors o companys de viatge de Ciutadans, mentre que, al País Valencià, ja fa molt temps que alguns sectors dirigents han dimitit del país i la seva provincianització és absoluta. Només cal veure el nom dels presidents: “Eduardo” Zaplana, “José Luis” Olives, “Francisco” Camps, “Alberto” Fabra. I, per si no n’hi hagués prou, l’espectacle de presidents, expresidents i alts càrrecs de territoris on el català és oficial, declarant en castellà, en judicis per corrupció, és desolador. Clar que, quan l’objectiu és salvar la pell, demanar que, a més, salvin la llengua, potser és excessiu, sobretot si la llengua se’ls en refot...

L’obsessió de José Ramón Bauzá contra la llengua de les Balears és malaltissa i ha arribat fins a una clara voluntat de minorització total del català i de substitució pel castellà en tots els àmbits, inclosos aquells que semblaven intocables. I ha anat fins a uns extrems als quals mai, ningú, ni tan sols altres presidents del seu mateix partit, no sols no havien mai arribat, sinó que ni se’ls havia acudit de fer-ho. I això és el que sorprèn: de debò tota la gent mallorquina, menorquina, eivissenca, formenterenca que vota PP, va contra el català? És evident que no. Però el procés d’alienació nacional és tan gran, fa tants segles que dura que, al final, acaba donant el resultat d’una societat passiva, conformista i atemorida. Així i tot, la campanya “enllaçats pel català”, les vagues de fam, la gran manifestació, la reacció del professorat i la creixent resposta de rebuig a la ignomínia van obrint-se camí i això permet que tinguem portes obertes a l’esperança. Llàstima, però, que des del Principat, els sectors dirigents, aquells que més hi podrien fer perquè són els que poden, s’ho mirin tant de lluny que sembla, talment, que les Balears no siguin aquí, aquí mateix, sinó, en el millor dels casos, entre les illes Comores i Maurici.