És ben conegut dins de la literatura sobre moviments socials que el context sociopolític és determinant per explicar per què aquests moviments passen per fases d’altibaixos i per què les seves demandes, durant un període de temps, obtenen ressò dins del cercle mediàtic per, posteriorment, tornar a caure en l’oblit. Aquestes dinàmiques cícliques han estat ben documentades i són fruit, en bona mesura, del que l’autor americà Sidney Tarrow anomena les "estructures d’oportunitats polítiques". Això que en llenguatge més mundà podríem definir com a circumstàncies polítiques determinades que donen visibilitat a un col·lectiu determinat en un moment en el temps.

Els moviment socials saben molt bé que han d’aprofitar-se d’aquestes circumstàncies per no decaure, i en el tauler d’escacs en el que ha entrat el procés polític català, qualsevol oportunitat és bona per colpejar (simbòlicament, no cal dir) l’oponent. N’és un exemple més d’aquesta partida la denúncia que el PDECat ha presentat contra el president del govern espanyol, Mariano Rajoy; l'exministre de Salut, Alfonso Alonso; i la secretària d'Estat de Serveis Socials i Igualtat, Susana Camarero; per un "possible delicte de desobediència i prevaricació administrativa" en relació a l’incompliment d'una sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre subvencions vinculades al 0,7% de l'IRPF. Denúncia que el seu responsable dins el PDECat, Francesc Homs, ha assegurat que només és la primera sobre la llarga llista d’incompliments (70, segons la mateixa font) per part del govern espanyol.

Faríem bé, tanmateix, de no reduir aquesta sèrie de probables denúncies a un simple eixamplement del repertori d’accions que es duen a terme des de posicions sobiranistes per contrarestar els embats del govern central. Malgrat no podem saber amb exactitud com acabaran finalment les denúncies en tribunals espanyols dels màxims dirigents polítics de l’Estat, podem plantejar dues hipòtesis principals.

Per una banda, i assumint la independència del sistema judicial espanyol, podríem esperar que els tribunals sancionessin els líders polítics que han desobeït les sentències del TC, deixant ben en evidència els campions en constitucionalitat. Per altra banda, i si ens refiem dels rànquings mundials que posen en dubte la independència del sistema judicial a Espanya (com va afirmar Homs, deixant-lo per darrere de Bolívia i Tanzània) podíem esperar que aquest seguit de denúncies quedessin en poc més que en foc d’encenalls. En aquest cas qui quedaria en evidència no serien els governs espanyols sinó les institucions espanyoles en el seu conjunt, demostrant que el problema de fons no era l’incompliment de la Constitució per si mateix, sinó el una mera persecució ideològica de rerefons legalista.