
ARA A PORTADA
-
-
Junqueras veu «inassumible» aprovar els pressupostos del PSOE sense la recaptació de l’IRPF Marc Orts i Cussó
-
Nou avís de Carles Puigdemont: trencarà amb el PSOE si no alinea Illa amb l'Acord de Brussel·les Oriol March
-
Xina, Canadà i Jordània: el Govern i ERC acorden l'obertura de tres noves delegacions exteriors Redacció
-
L'aposta triomfadora de Catalunya serà que els catalans i les catalanes ens en sortim de decidirel nostre futur polític. Ja se sap, no som cap objecte que és posseït per un altri. Som un subjecte i tenim capacitat de decidir què volem ser i on volem anar.
Com era d'esperar, els espanyols i les espanyoles, ens estan posant obstacles. Era lògic que ho fessin. Cap novetat. Em sorprèn, però, el fet que encara tinguin temps per dedicar-nos. La seva situació és insostenible. Econòmicament, amb un bilió d'euros de deute, no tenen marge de maniobra ni per anar a la cantonada. Haurien de callar i pagar. Que és el que els pertoca. Però ja se sap que encara es pensen que són el centre del món mundial.
Per altra banda, a ningú no se li escapa que la degeneració de la seva vida política no té aturador. Un cap de l'estat que abdica, un cap de l'oposició que dimiteix, un president de govern esquitxat per totes bandes, el suprem banquer del regne que desapareix d'escena i assenyala que, ara sí, Catalunya pot independitzar-se. Un amo de grans magatzems que també fa figa i deixa el càrrec a un jove falangista. Per acabar-ho d'adobar, escàndol rere escàndol: que si la matussera gestió de l'epidèmia de l'Ebola, que de moment ja s'ha portat per endavant tres vides (la de dos éssers humans i la d'un gos), les targetes de crèdit en negre, amb despeses escandaloses... Cal continuar?
No, no cal. Els catalans decidirem el nostre futur en pocs dies. En tot cas, el Parlament de Catalunya, que ha esdevingut un actor clau, atesa la correlació de forces en el seu interior, abans o després de la consulta ha d'aprovar una declaració d'independència de Catalunya, de fora unilateral, naturalment, perquè no hi pot haver diàleg entre dos si un no vol parlar.
Cada cop som més els que ho veiem clar. I de fet, és el més valent. Res de traspassar les responsabilitats als funcionaris o a la societat civil. Els polítics, i més concretament els parlamentaris han d'assumir el seu deure, i anar en la primera fila. Qualsevol altra sortida és intentar amagar el cap sota l'ala.
Barcelona (1964). Doctor en Ciència Política i de l'Administració i llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia i en Història Contemporània. Professor de la Universitat Ramon Llull, a la Facultat de Comunicació. Autor de diversos llibres i articles sobre el nacionalisme espanyol i canadenc i els independentismes català i quebequès. També estudio l'impacte dels New Media en l'activisme polític i la globalització. Vaig ser director del Catalunya Campus i he col·laborat en diversos mitjans de comunicació. He participat en programes europeus de recerca, i investigat a Londres, Montreal i Toronto. No concebo la teoria sense la pràctica.
Et pot interessar
- Sánchez i l'esperit de Quim Torra Oriol March
- Tabaquisme: preu i reducció de danys Marina Geli
- Aprendre del passat, per construir el futur Aleix Sarri i Camargo
- Per què és important saber qui va matar Charlie Kirk? Jordi Mir
- Mirar massa de prop Eduard Voltas
- La diada que anuncia un nou cicle Ferran Mascarell
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.