Fa anys que conec l’Oriol Junqueras. És una bona persona. Ho sap i li he dit, en públic i en privat. I també sap, encara que no ho reconeixerà, que ara mateix és l’home de la política catalana. I dir això es molt, atès que en els darrers mesos el president Mas s’ha erigit en la persona que pot conduir, com a cap visible del país, la nació cap a la llibertat. Però Mas i Junqueras saben, els ho ha fet saber el poble, que el procés l’hauran de capitalitzar, principalment, ells dos al Parlament. Una obra col·lectiva ratificada fa deu dies per majoria a les urnes.

En Junqueras és relativament nou a la política –caldria recuperar, ho recomano, algunes de les seves intervencions al Parlament Europeu- però, com passa en aquests casos, tinc la sensació que tothom ja creu conèixer-lo.  Són aquestes coses, ja ho sap l’Oriol, que succeeixen quan el personatge esdevé públic –per no dir mediàtic-. I em fa certa gràcia –per no dir angúnia- sentir aquella gent que creu conèixer-lo tot i emetre judicis absolutament distorsionats i que posen en evidència que no saben ni de qui ni de què parlen quan ho fan de l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts.

He sentit a dir, per exemple, que és una irresponsabilitat no entrar al Govern per allò de no menjar-se els “marrons” de les retallades, que pensa més en el partit que en el país i altres sentències de mal perdedor. I també he sentit a dir per part d’alguns que ara ell és el messies que ens portarà cap a Ítaca per un camí tan curt tan curt que no apareix ni als mapes. Uns i altres no coneixen Junqueras, decididament. Aquest professor d’història és, per damunt de tot, coherent, racional i conseqüent. Com a president d’un partit, ERC, massa (mal) acostumat al debat intern i a córrer sense assegurar-se abans tenir els cordons de les sabates ben lligats, Junqueras està traçant el camí que va avançar a tothom des del primer dia, als que l'han votat i als que no. “Serem el soci més fiable per al país”, va dir durant la campanya. I ho serà. Del país, no de cap partit, ni tan sols del que té la majoria de votants independentistes. Això, estimats lectors, no és una fugida cap endavant ni una frase per atraure titulars. Això és un acte de responsabilitat perquè implica: a) que ser el soci més fiable del país vol dir, ara mateix, ser-ho del partit del govern, sempre i quan, lògicament, CiU compleixi el mandat dels seus votants, que no és altre que caminar en ferm cap a la independència. I, b) que després del tripartit-2, ERC sap que anar a buscar cadires a corre-cuita significa poc més que un llarg càstig electoral si no s’acompleixen objectius.

Junqueras serà el millor soci, acompanyant i guardià que pot tenir Mas en aquests moments. Junqueras dirà clarament allò que Mas en algun moment no podrà dir amb tanta claredat, però tanmateix que Mas desitja que digui Junqueras. Mai a la història de la política parlamentària el partit de govern i el principal partit de l’oposició aniran de bracet per un mateix objectiu. I mai ambdós partits hauran tingut dos personalitats amb les idees tan endreçades i els moviments tan alliberats per fer-ho. Saben que la majoria els ho demana. I aquests no fallen. No poden fallar.