Després de la sortida de Junts del govern i del trencament definitiu d’una unitat independentista que mai no va arribar a existir de veritat, la lluita per l’hegemonia dins del moviment ocupa el lloc central de la política catalana. No hi haurà un nou embat sense que una de les dues opcions més destacades (ERC i JxC) imposi la seva hegemonia dins l’espai independentista i pugui governar amb comoditat en solitari o en coalició amb formacions minoritàries.

A hores d’ara sembla evident que una de les causes del fracàs de l’embat de 2017 hom les pot trobar en el matrimoni forçat entre juntaires i republicans, que va arribar a l’1-O agafada amb pinces i en un entorn de malfiances mútues que no van parar de créixer fins i tot enmig de la repressió de l’Estat que encara avui es desplega sense afluixar la intensitat.

La fórmula del matrimoni de conveniència entre dues opcions amb el mateix pes electoral s’ha demostrar inviable i difícilment es podrà reproduir en el futur. Per això les eleccions municipals d’enguany i les estatals que s’hauran de celebrar abans que acabi l’any o a inicis de 2024 serviràn com bancs de proves de cares a les eleccions al Parlament que –pel bé del país– haurien d’inclinar la balança en alguna direcció i atorgar de manera clara el timó de comandament del moviment independentista als de  Puigdemont o als de Junqueres. 

Junts necessita un bon resultat en les municipals i en menor mesura en les espanyoles, per revalidar la seva aposta per una confrontació que de moment és més dialèctica que efectiva. Esquerra, amb el control total del govern, ha de fer una bona gestió per poder exhibir resultats concrets i efectius com a reclam electoral. Tanmateix, amb una bona gestió no n’hi haurà prou, com tampoc no n’hi haurà amb uns bons resultats a les municipals o les estatals.

Qui vulgui assolir l’hegemonia haurà de ser capaç de traçar i explicar de manera convincent, un camí plausible cap a un nou embat democràtic per la independència. Les apel·lacions buides a la confrontació o l’aposta etèria per una transformació de la naturalesa demofòbica de l’Estat espanyol ja no convencen l’independentisme. Ambdós partits han de fer un esforç addicional per superar els discursos actuals o hauran de fer front a un risc evident de desafecció que desbrossi el camí al retorn del PSC al Palau de la Generalitat.