Els nervis s'han instal·lat al PP català pel retard de la direcció estatal a confirmar Alejandro Fernández com a candidat al 12-M. En circumstàncies normals, i encara més en un context de creixement net com pronostiquen totes les enquestes, Fernández ja hauria estat ungit com a cap de cartell: bon parlamentari, capacitat dialèctica en els debats, perfil granític contra el procés i sense mitges tintes a nivell ideològic. Per què encara no ha rebut la benedicció d'Alberto Núñez Feijóo? Per dues raons: perquè mai ha estat sant de la seva devoció -els intents de moure-li la cadira han estat notoris, com també la mala relació amb Miguel Tellado-, i perquè s'està intentant anar més enllà de les sigles del partit. És un encert o un error? Hi ha raons per anar en solitari i per crear una plataforma -sigui el format que sigui- amb Ciutadans.

O, més aviat, les restes de Ciutadans, perquè el partit taronja és una ombra del que va arribar a ser. En poc més de sis anys han passat de guanyar les eleccions a conviure amb el risc de la desaparició. Amb el pas del temps, tot està tornant a la normalitat prèvia al procés: el PP voreja la quinzena d'escons, segons les enquestes, i s'emmiralla en registres aconseguits en l'etapa d'Alícia Sánchez-Camacho, amb Mariano Rajoy a la Moncloa i la interlocució oberta amb Artur Mas per pactar-hi els pressupostos. En solitari, les perspectives del PP són excel·lents. Però per fer mal al PSC -i, per tant, a Pedro Sánchez- la via a estudiar és captar el que queda de Ciutadans. Ja sigui amb una coalició, pactant que el partit taronja no es presenti però faci costat al PP, o reclutant dirigents com Inés Arrimadas, ara a l'empresa privada després del naufragi.

"Crec que el que hem de fer és una llista que agrupi espais polítics. Que aquells que no votarien el PP, puguin votar una candidatura on hi siguem nosaltres. Jo crec que això és sumar", assegurava aquest dimarts Carlos Carrizosa als micròfons de RAC1. El dirigent de Ciutadans, la cara més reconeguda del partit a Catalunya i a qui el gran públic recorda per les interrupcions en els plens del Parlament més tensos de la tardor del 2017, expressava el seu desig amb aquestes paraules: "Recordi que la coalició de Junts pel Sí era entre ERC i els hereus de Convergència: per què no podríem fer una cosa similar a la banda constitucionalista?". Es tractaria, per tant, d'estructurar entre diversos actors una reedició del Junts pel No que Ciutadans va aconseguir liderar en solitari en les eleccions guanyades per Arrimadas en plena vigència del 155.

Per què seria intel·ligent aquest front espanyolista? Al partit taronja, per descomptat, li aniria bé per mantenir presència i, en cas de fer una coalició, preservar drets electorals i econòmics en un moment de fi d'etapa. Qüestions particulars al marge, un moviment conjunt amb el PP serviria, també, com a element de desgast per al PSC i, per tant, per a Sánchez. I l'espanyolisme necessita fórmules diferents per laminar les opcions dels socialistes catalans, als quals es podrà posar a la diana per haver posat les bases del retorn de Carles Puigdemont a través de la llei d'amnistia. Els votants de Ciutadans que van abandonar el vaixell en direcció al PSC rarament poden votar els socialistes. Per la dinàmica estatal de l'amnistia, però també per les ferides que no s'han curat del 2017. I ningú com Puigdemont representa tots els fantasmes que encara persegueixen els espanyolistes, frustrats pel fracàs successiu de les extradicions.

Salvador Illa és el favorit a les enquestes, però la precampanya i la campanya se li faran llargues. Amb l'anunci de Puigdemont canvien tots els mapes, i la ruta tranquil·la cap a les urnes que preveia el PSC s'ha desmuntat. Perquè no només se li ha complicat la victòria, sinó també les possibilitats de governar: amb l'expresident exiliat al comandament de Junts, un pacte amb els socialistes és complicat; també ho és que ERC, si no guanya, faci costat a Illa en el marc d'un tripartit. El cost polític de l'amnistia i el factor Puigdemont, que van agafats de la mà, es poden convertir en encara més lesius si la dreta espanyolista s'organitza de manera diferent. Un Junts pel No a Sánchez i al líder de Junts és just el que no necessita el PSC. Ni el PSOE.