"El sexisme i el racisme existeixen a tot el món. Em sorprèn que hi hagi dones a països occidentals que pensin que estan millor que les dones negres de Nigèria, per exemple". La reflexió és de Chimamanda Ngozi Adichie, aclamada autora de títols com Tothom hauria de ser feminista, en una entrevista recent a NacióDigital. Per cert, el llibre de l'escriptora nigeriana és de lectura obligatòria per als adolescents suecs. Una bona manera de començar a educar en el feminisme, necessari com resulta -també al primer món- prendre consciència que hi ha molts canvis pendents, massa temps encallats. La llibertat concedida als violadors de "la Manada", i els últims casos d'agressions sexuals coneguts a Catalunya són cops de realitat que evidencien quants passos falten per fer. Per la seva transcendència, aquests casos han agitat el debat públic. Del debat, però, caldria passar a les mesures estructurals.

L'oportunitat passa per aprofitar el rebuf de la vaga del 8-M, clam general i massiu, autèntica espurna d'un horitzó de revolució feminista. Els canvis de profunditat en la defensa dels drets de les dones que eren el fil conductor d'aquella jornada de protesta -principis culturals, també polítics i econòmics- haurien de ser àmpliament compartits. Aquest és un punt de partida per construir una transformació que passi del carrer a les institucions. Com a moviment revolucionari, el feminisme interpel·la avui amb més força un poder que sempre ha estat masculí. En alguns reductes, com el de la justícia, essencialment conservador, les velles estructures encara es resisteixen a cedir. Casos com el de "la Manada" ens haurien de fer pensar que la concepció masclista del poder només s'esquerdarà amb l'educació de la conducta i l'exemple que donin les institucions. El sistema, doncs, no pot ajornar decisions.

El combat contra la cultura dominant que permet la discriminació de les dones comença al carrer, però passa per les aules, els tribunals i els parlaments. La veu insurreccional del feminisme ha despertat, i encara s'haurà de fer sentir de forma periòdica, però ja ho ha impregnat tot: un govern sense partitat sempre més serà un mal govern i una empresa discrimandora en els salaris no podrà ser atractiva perquè mai captarà tot el talent. A les escoles haurà de ser una prioritat tant la formació des de la perspectiva de gènere com l'educació de la conducta sexual. I la política no hauria de conformar-se amb correccions cosmètiques. Les polítiques d'igualtat i de lluita contra la violència masclista han de tenir rang i dotació pressupostària, per passar de la gestualitat a l'acció.

La justícia ha demostrat que és l'estament més anquilosat, potser perquè mai s'ha acabat de regenerar. Ho és perquè les dones encara són minoria a la cúpula i els òrgans de govern, però també per la pervivència de lectures caduques, sobretot en els casos de violència sexual. Sobren decisions que atenuen el comportament de l'agressor i desemparen la víctima, encara discutida, mai prou protegida. La deshumanització de la noia violada per "la Manada" sintetitza tots els mals que encara corquen el sistema. "Si calleu, deixeu que guanyin ells", deia aquest dimecres la víctima en una carta oberta per reclamar perseverança a qui també s'hagi sentit agredida i desemparada.  

Les finestres s'haurien d'obrir de bat a bat -no només les de la justícia- i que l'aire revolucionari que avui representa el feminisme refresqui el que fa ferum de resclosit.