Un jutge “de” Tarragona ha anul·lat l’adhesió de l’ajuntament de Reus a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), a partir de la demanda presentada per Societat Civil Catalana -el nom té la seva gràcia, també- i quatre regidors de C’s. I la cosa té el seu què, com si diguéssim, no només per allò de Reus i Tarragona, que déu n’hi do...

Entre els motius emprats per l’autoritat judicial per dictar una anul·lació d’aquestes característiques, n’hi ha un que m’ha cridat l’atenció perquè és un argument repetidament utilitzat pel dependentisme, sigui civil, militar, judicial, religiós, esportiu, empresarial, sindical o mediàtic. Em refereixo a l’afirmació segons la qual l’objectiu de la independència no troba consens a la societat, a banda de, segons el mateix jutge, ser inconstitucional, etc., etc., etc. Semblava que, en una societat democràtica, tots els projectes democràtics es podien defensar democràticament i, d’aquesta manera, fóra lògic que si és legal i constitucional l’existència de partits polítics independentistes  -com ara ho és-, també hauria de ser-ho la d’entitats municipalistes que tinguin aquest objectiu com a element de cohesió i, doncs, d’associació per a la defensa d’interessos comuns.

Parlem ni més ni menys d’un total de 786, sobre un total de 947 municipis existents al Principat, que hi pertanyen, així com totes quatre diputacions (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) i un total de 47 institucions més, incloent-hi consells comarcals i ens locals diversos. Desconec si amb aquesta decisió del jutge Guillermo Peral Fontova ja s’ha alçat la veda i, en conseqüència, a partir d’ara altres sentències poden anar produint-se com en una corrua de fitxes de dòmino, ben arrenglerades, que van caient l’una rere l’altra, fins arribar a anul·lar les 837 adhesions d’institucions locals amb què ara compta l’AMI.

Es dóna la circumstància que el jutge en qüestió ja s’havia pronunciat contra el pagament de quotes a l’AMI a càrrec del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre i dels ajuntaments de la Sènia i la Nou de Gaià, contràriament al criteri d’altres 13 jutges de diferents indrets. Tenint en compte els retards escandalosos que van acumulant-se als jutjats del país, bàsicament per una insuficient dotació de recursos humans i materials per part de l’Estat, amb les enormes conseqüències negatives que aquest servei pèssim comporta a la ciutadania, crida l’atenció que hi hagi qui prioritzi segons quins temes d’interès personal per damunt d’aquells que afecten la vida quotidiana de la gent i la seva qualitat, bo i dedicant més temps al pa que al formatge. Clar que no es tracta només de constatar l’existència de jutges panarres, sinó que, posem per cas, l’anterior delegada del govern espanyol a Catalunya també era panarra i no dedicava el seu temps lliure a redactar constitucions, sinó que, com si no hi hagués temes importants, destinava el seu horari laboral a l’històric tema de la importància de la mida: que si aquesta foto del rei d’Espanya no té la mida adequada i fa curt, que si aquesta bandera espanyola no és prou gran, que si hauria de ser al balcó i no en un altre indret, etc. No cal dir que aquesta obsessió amb la mida la patien i pagaven tots els contribuents de la seva butxaca.

Però tornem a aquella afirmació segons la qual l’objectiu de la independència no troba consens a la societat, circumstància que ja  sembla suficient per a descartar-la. No cal dir que es tracta d’un argument fal·laç i que flaqueja per totes bandes, atès que no hi ha cap idea, cap causa, cap aspiració col·lectiva que satisfaci tothom sense excepció i això no és motiu per a impedir-ne l’existència, per a descartar-la com a possibilitat o per a fustigar els que la defensen. Si així fos, no podríem defensar res, perquè no hi ha res que trobi mai la unanimitat absoluta en un col·lectiu humà. Tampoc la hi troba, per cert, la integritat territorial de l’estat espanyol i no veiem pas que ningú sostingui que, com que això no fa consens ni ho vol tothom, és una idea que s’ha d’abandonar. Al contrari, justament aquesta és sempre la idea intocable, la que no es pot alterar, la que es revesteix d’una superioritat inqüestionable per damunt de tota altra. No hi ha, doncs, joc net i ens deuen prendre per beneits si creuen de debò que algú, aquí, admetrà això com a normal, sense discussió. Es dóna la circumstància, per cert, que en democràcia, quan al si d’una societat es manifesten posicions molt allunyades davant d’un mateix fenomen, el desllorigador del problema és sempre a les urnes i les discrepàncies es resolen votant. I qui guanya? Doncs, qui té més vots. Votem i sabrem d’una vegada quina és la proposta que fa més consens, acceptem-ne els resultats i obrem, legalment, en conseqüència. I tornem al pa, al bon pa que encara és possible de trobar, al seu lloc adient i amb les funcions que li corresponen.