Avui, per primera vegada en l’any que fa que col·laboro amb NacióDigital, he estat a punt de fallar a la meva cita quinzenal. El motiu? La vida. O, per ser més exactes, que el meu fill està malalt. Això el converteix automàticament en la prioritat número u familiar. Per sort, comparteixo l’aventura de la mapaternitat amb un home fantàstic que s’implica al 200% en la criança, igual que jo i gràcies a ell puc escriure. Avui, ara. (I en general, també.)

Personalment sóc més de viure la vida que de guanyar-me-la. Inclosos els dies com avui, que plou i fa sol, que he dormit com el cul i que tot em fa mal... Jo trio. Viure-ho tot. Sempre. Perquè crec que no és cert que ens l’hàgim de guanyar: la portem de sèrie des que vam néixer. El que guanyem treballant són els diners, i això és un altre tema. D’acord que (potser) ens permeten una millor qualitat de vida i/o ens la faciliten; d’acord que el temps té un preu... Però hi ha coses que no.

Sé per experiència que, a vegades, costa confiar-li el teu fill a algú— ho he viscut des d’ambdues bandes. Tenir cura dels infants és una gran responsabilitat, sí; i també una de les coses més satisfactòries que he fet mai. Recordo encara la meva primera experiència laboral (feia EGB), cuidant la filla de la carnissera del barri, a la rebotiga, mentre sa mare despatxava. Era un nadó preciós, rialler i divertit. M’encantava. Ella i la feina. A vegades em donaven patates fregides... I, a sobre, em pagaven! Gràcies a fer de cangur vaig poder gaudir del meu primer sou: dues mil pessetes. I no va ser l’últim.

Fa poc vaig descobrir que l’anècdota sobre l’origen del nom d’aquest marsupial, protagonitzada pel Capità Cook i els aborígens australians, és falsa. Llàstima. Ara, per pena (i perquè sembla mentida però no és), la notícia dels pares que van anar-se’n de gresca deixant a la seva filla d’un any i mig sola a casa. Si tantes ganes tenien de sortir, perquè no deixaven la criatura amb algú altre? (Per exemple l’àvia, que és qui va rescatar-la després que els veïns de la parella n’alertessin dels plors.) Hi ha coses, de veritat, que per més anys que passen jo... Kangaroo.