En lògica cartesiana, la tercera via ha de néixer a Espanya. És l’Estat qui ha de dir què està disposat a oferir. L’oferta federal del PSOE ja sabem que és insuficient: l’Estatut del 2006 a.C. (abans del Constitucional) i reforma del Senat, amb solidaritat condicionada per Andalusia i, per exemple, una Llei estatal d’educació. Això, sense dret a decidir. Té raó el president Mas quan diu que fa 100 anys que caminem per la tercera via tirant peixos al cove. El catalanisme va debutar el 1900 demanant concert econòmic, Estatut, pacte d’infraestructures i espai cultural propi. Que baixi Duran i ho comprovi. I que comprovi, de passada, que cent anys després cap d’aquestes quatre coses no les tenim ni garantides ni resoltes.

Duran, en la seva carta als Reis (mai més ben dit), demana el federalisme del PSOE però bilateral, un acord Catalunya i Estat, sense ningú més. Li demana això a l’Estat que acaba de reforçar la llei Wert amb Rosa Díez i que té per la setmana que ve la qüestió dels toros. Relació bilateral, competències blindades, llengua –vegeu les Illes-, cultura, diplomàcia, infraestructures, el que vulguis i més. Però l’Estat resta mut. No hi ha avui a Espanya un sol partit que sigui capaç d’oferir tot això a Catalunya sense suïcidar-se, penjat de la corda del xantatge separatista.

La solució és fàcil. Una pregunta, senyor Mas, una i clara. Duran té fins al 2014 per concretar la seva via, amb acords clars i firmats. El PSC, també. Que posin l’obtingut sobre la taula i demanin el vot “no”. No a la independència. Si guanyen, endavant amb la reforma. Si perden, endavant amb la partició. Com deia Joan Maragall: “I ara tria, jovent”.

Dit això, un mot sobre Europa: algú creu que, un cop votada la independència, a Europa li interessa una illa anòmala en la situació geoestratègica de Catalunya? Amb el tràfic comercial de Catalunya? Amb la riquesa potencial i real de Catalunya? Oi que no? I per què ho hauria de fer? Per acontentar l’orgull espanyol? Oi que no? Doncs ja ens hem entès.