La banca viu en estat de xoc des que, al desembre passat, una sentència europea l’obliga a tornar als consumidors els diners que aquests li hagin pogut pagar de més en interessos per raó de la inclusió d’una “clàusula sol” de la qual no haguessin informat prou bé en el moment de subscriure una hipoteca. Segons el Banc d’Espanya, que en tot aquest afer sempre ha estat més inquiet pels interessos de les entitats financeres que no pas pels dels seus clients minoristes, la quantia màxima que si tots els afectats reclamessin i veiessin declarada nul·la la clàusula, per abusiva, podria suposar puja a prop de 4.200 milions d’euros. Les associacions que defensen els usuaris de la banca i els consumidors, així com bufets d’advocats, s’han apressat a mobilitzar-se perquè els afectats no deixin passar l’ocasió de recuperar els diners que els toquen.

Recordo el cas perquè, fa pocs dies, un dels nostres banquers, el president del Sabadell, Josep Oliu, va parlar obertament d’un “fenomen d’atac a la banca”, tot situant el sector en una posició de víctima. Arran de la sentència, que al seu parer “posa en dubte la seguretat jurídica del sistema contractual”, Oliu veu a venir un allau d’oportunistes com les associacions d’usuaris de banca, i fins i tot jutges, disposats a fer calers a càrrec seu. Oliu també va subratllar que les “clàusules sol” incloses a les hipoteques del seu banc són “transparents”, per la qual cosa, avança, es mantindran “vigents”. I va culminar la queixa amb una referència a la picaresca que hi ha en aquest país: “Espanya és el país del Lazarillo de Tormes (...) Hi ha un notari que fins i tot ens ha reclamat la «clàsula sol». El Lazarillo de Tormes arriba a tots els estaments”. 

L’al·lusió al Lazarillo i al fet que a la picaresca no perdoni estaments em va toca l’ànima. Els banquers són els primers que han fet de murris, explicant amb la boca ben grossa que la hipoteca que venien (més cara) et protegiria de les pujades de tipus d’interès a partir d’un cert llindar per dalt, però t’amagaven a la lletra petita que també hi havia un llindar per baix que t’impediria beneficiar-te de les baixades. I els banquers són uns dels col·lectius millor informats sobre si vénen èpoques de tipus elevats o baixos, és a dir, de si el diner serà més car o més barat. Per no parlar del tipus de comercialització que s’ha efectuat en aquest país sobre les participacions preferents, les hipoteques tranquil·les, els swap o la gestió dels desnonaments i les execucions hipotecàries. 

L’única cosa que fa la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre les “clàusules sol” que tant indigna al sector bancari és declarar per sobre de tal “l’interès públic” i “la protecció del consumidor”. Només apunta que cal tenir en compte la “situació d’inferioritat” del consumidor davant del “professional” que li col·loca la hipoteca. O, el que és el mateix, el Lazarillo de Tormes era un bon noi fins que els seus amos li fan tota mena de malifetes i “desperta” al món. Aprèn d’un cec astut, però sobretot de la hipocresia dels estaments superiors, els nobles obsessionats amb aparentar i els capellans. És possible que no tots els banquers ni tots els bancs siguin exactament iguals, però parlar d’un “atac a la banca” en comptes de fer-se preguntes sobre per què la seva reputació està sota mínims vol dir fins a quin punt es pot viure fora de la realitat de la majoria social.