En aquesta part de l’hemisferi nord la final de la Copa del Rei ha estat seguida d’una manera particular. Ja sol passar amb la realitat. Les interpretacions són lliures, sentides i interessades. Tant a Catalunya com al País Basc les notícies prèvies que més van moure la polèmica van ser la intenció de redoblar la megafonia perquè l’himne espanyol se sentís per sobre de la cridòria, com va passar a Mestalla, i les declaracions de la presidenta de Madrid DF. Esperanza Aguirre està en la política espanyola perquè hi hagi de tot. Les seves propostes no poden ser seves. Al darrere deu haver-hi un gran guionista de sarsuela o de sainet. Si són seves, Doña Esperanza hauria d’entrar en la Reial Acadèmia Espanyola, lletra Ñ, apartat Gracejo popular bien aprovechado. Aquesta vegada la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid, que demà tornaria pagadíssima totes les competències a l’Estat, va demanar suspendre el partit o perpetrar-lo a porta tancada.

Esperanza Aguirre no sap què diu quan diu això. Una gran majoria de l’opinió pública espanyola es defineix per negar la realitat. Volen viure en la ficció que la majoria dels bascos i dels catalans són com ells. I que el separatisme és cosa de quatre gats que cal escaldar. Si la xiulada que desperta en una final de la Copa del Rei la interpretació de l’himne espanyol és tan forta i les prevencions que cal prendre són tan dràstiques, tot això vol dir que els “problemes” basc i català són molt més seriosos del que ells volen acceptar. Les propostes d’Aguirre, la còlera d’Espanya, són una constatació, doncs, de la mentida en què viuen. Però aquesta reflexió és massa profunda perquè la presidenta o la majoria dels que pensen com ella l’entomin. S’estimen més parlar de “minories” i després contradir-se cada dos dies.

Una solució al “problema” puntual de la xiulada hauria pogut ser renunciar a interpretar l’himne. Per què imposar una mesura administrativa que la majoria dels administrats afectats rebutgen? Si els bascos i els catalans –o, almenys, les aficions de l’Athletic i del Barça- se senten agredits quan se’ls imposa aquesta tonada, la decisió més lògica, sensata i fins i tot democràtica, és no interpretar-la. Però el concepte de lògica democràtica no s’adiu amb els que es passen la vida amb la nació a les espatlles i acusant els altres de “nacionalistes”.

N’hi ha hagut més, de solucions. No només la que dictava el sentit comú o la que aportava Esperanza Aguirre. Dies abans del partit per les xarxes socials d’Espanya va córrer com la pólvora una consigna. Mai més ben dit. Eren molts els que proposaven la solució final. És a dir, la bomba. Atòmica, encara millor. La pàgina web Apuntem. Denuncien la catalanofòbia n’ha recollit fins cinquanta exemples, molts d’ells ben identificats. Despropòsits de patriotes espanyols que demanaven la col·locació d’una bomba al Calderón. “El viernes ponía yo una bomba en el Calderón, y a tomar por el culo, escoria” –que deia un. “Una bomba y mueran todos los catalanes: mujeres, niños, embarazadas, viejos. Todos en la mitad del campo. Ni uno vivo” –retrucava un altre. I encara n’hi havia que anaven més lluny i arriscaven solucions més dràstiques: “Cámara de gas y dolor. Mucho dolor” o “Cámara de gas, como a los judíos. Purria”. Tot això s’ha publicat, donant la cara i el nom, i ningú ha pres la decisió d’actuar legalment d’ofici. Perquè a Espanya les lleis antiterroristes només tenen un destinatari. Els que l’Estat considera terroristes.