Se sol parlar de la bombolla de la música en directe arran de l’oferta abundant de l’estiu, amb festivals per amunt i per avall, però, en realitat, el risc més alt de bombolla, o d’oferta no prou atesa, es produeix ara, quan enfilem el camí de l’hivern i els concerts busquen aixopluc en els escenaris sota cobert, més ingrats. Els fluxos de la informació dansen a vegades al ritme del cop d’efecte, i no havíem parlat mai tant de les sales com en els dies del xoc pandèmic, quan la ruïna les amenaçava a totes. Morbo? Sigui com sigui, erraríem si en deixéssim de parlar tot pensant que ja tenen la vida resolta.

L’arrencada escènica després de dos anys de daltabaix ha fet que les sales maneguin racions augmentades de propostes, i ara les agendes bullen en un moment en què la ciutadania s’ho pensa més a l’hora de gratar-se la butxaca per les raons que ja tots sabem. Ens regim, a més, i això cal subratllar-lo, per l’impacte del gran esdeveniment, camp adobat per al festival i per la idea d’experiència, aquest vocable diabòlic que cada cop més acompanya situacions que abans anomenàvem de maneres més excèntriques: concert, recital o bolo, per exemple. I en aquest món de litúrgies compartides a l’engròs, les sales poden quedar fora de focus.

L’efecte "fomo" ("fear of missing out", por de perdre’t alguna cosa) flota, sobretot, al voltant de les grans convocatòries en què, si no hi ets, t’has de sentir turmentat i miserable, com bé saben els xicots de Coldplay, mestres en la matèria. Si parlem, en canvi, d’un concert per a quatre-centes persones, figura que no t’has veure com un desgraciat si no hi has anat. En això hem canviat: en altres temps, donava prestigi presentar-te com a assistent d’esdeveniments minoritaris. Ara no; sembla que et fa més especial lluir a Instagram que has estat a l’Estadi Olímpic fent exactament el mateix que unes altres 60.000 persones.

Fa anys que sospitem raonablement que els grans festivals poden comportar un descens de les gires de format mitjà -quants anys fa que Björk no actua a una sala de Barcelona? Els ho diré: dinou-, però aquesta temporada abunden els tours internacionals amb parada a casa nostra. Alguns, organitzats per aquests mateixos festivals, com Primavera Sound i Cruïlla.

Preguem-ne nota: en les pròximes setmanes tindrem actuacions, en el circuit de sales barceloní, entre d’altres, de The Afghan Whigs, Franz Ferdinand, Wolf Alice, Stereolab, Ministry, Jon Spencer & The Hitmakers, Sepultura, Opeth, Band of Horses, Echo & The Bunnymen, Alt-J, Airbourne... I si ens fixem en els artistes nostrats, hi desfilaran Joana Serrat, Pau Vallvé, Maika Makovski, Ginestà, Elefantes, Lildami, La Habitación Roja, The Excitements, Joe Crepúsculo, La Ludwig Band... I Mishima amb el concert de Nadal a l’Apolo, que no falti.

I ara que tenim aquesta oferta tan formosa, que tant reclamàvem secularment, pot resultar que no hi ha prou públic per alimentar-la? Hi ha cares d’incertesa entre els promotors, però no cridem el mal temps. La resposta, d’aquí a sis mesos.