Fa uns dies parlava de les frustracions que generen les expectatives excessives en l'àmbit del catalanisme. Hi vam caure abans del 2017 i encara estem en fase de reajustament de possibilitats i objectius, assumint la correlació de forces reals, per ara. Però, la foto seria incompleta si no analitzéssim, també, les expectatives frustrades de l'espanyolisme de matriu madrilenya. Aquests dies una notícia n'és un símptoma. Per què el PP, en plena gesticulació contra el reconeixement del conflicte polític Catalunya-Espanya, filtra, o se li filtra, que podria indultar els exiliats i que veu difícil l'acusació per terrorisme de l'independentisme mobilitzat? Sense saber la tramoia d'aquest l'espectacle, es pot intuir que les expectatives creades per l'ofensiva europea del PP-Vox-Cs al Parlament Europeu, als tribunals i a organismes com la Comissió de Venècia, de moment han contribuït a aixecar les expectatives de demòcrates i independentistes que no havien aconseguit que Europa se'ls mirés. La impotència de PP-Vox-Cs de guanyar per golejada a les forces esquerranes o plurinacionals els ha fet activar una tecla internacional, sense comptar que se'ls pot girar en contra com un bumerang.
De fet, el PSOE, la part intel·ligent del partit, sembla haver arribat a la mateixa conclusió. Van anar de còmplices en l'aplicació del 155. Es van manifestar al costat del neofalangisme i postfranquisme en contra del dret a decidir. Van continuar usant (continuen?) les clavegueres de l'estat en el cas no aclarit del programa Pegasus d'escoltes telefòniques massives. Han defensat numantinament i corporativa el sistema judicial i policial en casos com el bloqueig al traspàs de la Comissaria de Via Laietana o en la contenció sobre la qualificació de prevaricació sobre algunes, bastants, actuacions de les esquadres de jutges. I, amb tot i això, arrossegant els peus en molts casos, han arribat a la conclusió que cal reconèixer un conflicte polític estructural, han concedit indults, revisat lleis penals, legalitzat el català al Congrés i redactat una llei d'amnistia, quan setmanes abans de cada novetat, com a l'Evangeli i Sant Pere, ho negaven tres vegades i més.
La disminució anual d'Espanya en el rànquing del llistat de països menys corruptes, la humiliació d'haver de buscar mediacions europees en la renovació del CGPJ, o davant la incapacitat d'establir mesures judicials raonables que no siguin euroordres fallides i acusacions insostenibles, porten Espanya a uns nivells de desprestigi innegables; per més que les forces conservadores en creixement a Europa i la prudència diplomàtica davant d'un estat massa gros, els estalviï, per ara, repulses sonades com les que rep l'Hongria d'Orban.
Madrid és una illa, com deia Òscar Pazos, o Madrid se'n va, que deia Pasqual Maragall, indiquen fins a quin punt l'endogàmia de la tribuna del Bernabéu infla la bombolla dels cortesans borbònics, militars, eclesiàstics, oligopolistes, mitjans de comunicació, cúpules judicials i policials, alt funcionariat i dirigents dels partits del règim.
Ara, el pilar més bunqueritzat del règim es troba en una disjuntiva perillosa: o prem l'accelerador de l'odi catalanòfob i la prevaricació massiva de la cúpula judicial i policial, o bé frena, i es ressitua, preveient que quan es despertin el dinosaure centrífug continuarà allà, alimentat pel seu centripetisme. Llarena comença a cabrejar Europa. La Brunete mediàtica no vol adonar-se de la caiguda de credibilitat i reputació espanyola i de la percepció estesa que no hi ha separació de poders. Els jutges interfereixen el Congrés abans que s'aprovi una llei. Es posen presó preventiva o es fan greus acusacions a gent que acaben absolts. S'han construït castells de cartes d'acusacions amb fonaments falsos finançats pels fons de rèptils de l'Estat. I, en canvi, la justícia és incapaç de resoldre qui era l'M. Rajoy que cobrava comissions. O el mateix jutge que deixa fora de dubte els responsables confessos de la corrupció del PP, persegueix per alta traïció a possibles referents de la trama russa, mentre el principal partit prorús, Vox, és qui controla l'agenda del PP.
Diumenge que ve, podria ser que la bombolla madrilenya tingués un ensurt. Si el PP perd la majoria absoluta a Galícia o el BNG l'estalona, el mapa Galeusca quedarà establert políticament. Com ho ha quedat en l'àmbit de les produccions cinematogràfiques en els recents Goya, amb impuls català en creació i producció innegable. I l'acomplexament encara persistent, amb notables excepcions, a l'hora de mostrar la diversitat idiomàtica en les intervencions dels premiats, ara que ja és oficial pels diputats. A Euskadi, el PSOE aviat s'haurà d'arremangar per apuntalar un PNB a la baixa. I a Catalunya, està per veure si li anirà bé a Illa, i segur que no podrà governar sense importants concessions a algun dels partits independentistes. La resistència popular a València i les Illes serà capaç de resistir la bogeria imperialista de Vox i el seu escolà del PP. Canàries continuarà a la seva bola. I Melilla i Ceuta, amb majoria demogràfica magrebí, acabaran fent saltar la banca. Així que, no crec que l'"Ayuso y cierra España" doni per gaire més que per continuar vivint en una bombolla que en qualsevol moment pot explotar.
De fet, el PSOE, la part intel·ligent del partit, sembla haver arribat a la mateixa conclusió. Van anar de còmplices en l'aplicació del 155. Es van manifestar al costat del neofalangisme i postfranquisme en contra del dret a decidir. Van continuar usant (continuen?) les clavegueres de l'estat en el cas no aclarit del programa Pegasus d'escoltes telefòniques massives. Han defensat numantinament i corporativa el sistema judicial i policial en casos com el bloqueig al traspàs de la Comissaria de Via Laietana o en la contenció sobre la qualificació de prevaricació sobre algunes, bastants, actuacions de les esquadres de jutges. I, amb tot i això, arrossegant els peus en molts casos, han arribat a la conclusió que cal reconèixer un conflicte polític estructural, han concedit indults, revisat lleis penals, legalitzat el català al Congrés i redactat una llei d'amnistia, quan setmanes abans de cada novetat, com a l'Evangeli i Sant Pere, ho negaven tres vegades i més.
La disminució anual d'Espanya en el rànquing del llistat de països menys corruptes, la humiliació d'haver de buscar mediacions europees en la renovació del CGPJ, o davant la incapacitat d'establir mesures judicials raonables que no siguin euroordres fallides i acusacions insostenibles, porten Espanya a uns nivells de desprestigi innegables; per més que les forces conservadores en creixement a Europa i la prudència diplomàtica davant d'un estat massa gros, els estalviï, per ara, repulses sonades com les que rep l'Hongria d'Orban.
Madrid és una illa, com deia Òscar Pazos, o Madrid se'n va, que deia Pasqual Maragall, indiquen fins a quin punt l'endogàmia de la tribuna del Bernabéu infla la bombolla dels cortesans borbònics, militars, eclesiàstics, oligopolistes, mitjans de comunicació, cúpules judicials i policials, alt funcionariat i dirigents dels partits del règim.
Ara, el pilar més bunqueritzat del règim es troba en una disjuntiva perillosa: o prem l'accelerador de l'odi catalanòfob i la prevaricació massiva de la cúpula judicial i policial, o bé frena, i es ressitua, preveient que quan es despertin el dinosaure centrífug continuarà allà, alimentat pel seu centripetisme. Llarena comença a cabrejar Europa. La Brunete mediàtica no vol adonar-se de la caiguda de credibilitat i reputació espanyola i de la percepció estesa que no hi ha separació de poders. Els jutges interfereixen el Congrés abans que s'aprovi una llei. Es posen presó preventiva o es fan greus acusacions a gent que acaben absolts. S'han construït castells de cartes d'acusacions amb fonaments falsos finançats pels fons de rèptils de l'Estat. I, en canvi, la justícia és incapaç de resoldre qui era l'M. Rajoy que cobrava comissions. O el mateix jutge que deixa fora de dubte els responsables confessos de la corrupció del PP, persegueix per alta traïció a possibles referents de la trama russa, mentre el principal partit prorús, Vox, és qui controla l'agenda del PP.
Diumenge que ve, podria ser que la bombolla madrilenya tingués un ensurt. Si el PP perd la majoria absoluta a Galícia o el BNG l'estalona, el mapa Galeusca quedarà establert políticament. Com ho ha quedat en l'àmbit de les produccions cinematogràfiques en els recents Goya, amb impuls català en creació i producció innegable. I l'acomplexament encara persistent, amb notables excepcions, a l'hora de mostrar la diversitat idiomàtica en les intervencions dels premiats, ara que ja és oficial pels diputats. A Euskadi, el PSOE aviat s'haurà d'arremangar per apuntalar un PNB a la baixa. I a Catalunya, està per veure si li anirà bé a Illa, i segur que no podrà governar sense importants concessions a algun dels partits independentistes. La resistència popular a València i les Illes serà capaç de resistir la bogeria imperialista de Vox i el seu escolà del PP. Canàries continuarà a la seva bola. I Melilla i Ceuta, amb majoria demogràfica magrebí, acabaran fent saltar la banca. Així que, no crec que l'"Ayuso y cierra España" doni per gaire més que per continuar vivint en una bombolla que en qualsevol moment pot explotar.