No és descartable que Catalunya sigui un dels llocs amb més festivals de música per milió d’habitants. Festivals grans, petits; amb coartada gastronòmica, o amb missatge sostenible i humanista, o amb tast de vi amb D. O. incorporat, o amb saltimbanquis, o amb passeig per un jardí romàntic. Després d’un cicle d’anys tristois, 2009-12, en què semblava que la fi del món incloïa l’extinció d’aquesta mena d’esdeveniments, associats a una bombolla com la immobiliària, ara tot torna a florir amb una eufòria que pot semblar estranya. Hi ha, de nou, molts festivals, moltíssims, i la majoria es dediquen al cultiu de l’escena catalana.

Sí, el pop d’aquest país, la cançó, etcètera, continuen vivint un bon moment creatiu, i donen per alimentar programacions. Cal distingir, però, entre els festivals que porten anys apostant per la nostra escena, des de temps en què no estava de moda, i els que es decanten per estirar d’un fil que altres van inventar. I els que inclouen quota catalana perquè és més barat això que fitxar grups internacionals i, a més, suma punts per a la subvenció pública.

Sense necessitat de posar-nos massa filosòfics, el talent i el geni no es manifesten en aquell qui adapta les seves aptituds a la quadrícula de la vida, sinó en qui crea una quadrícula pròpia. Qui inventa i força la realitat per adaptar-la als seus somnis. I podríem parlar d’un parell de festivals que ho van fer i que se celebren les pròximes setmanes. Un és l’(a)phònica, de Banyoles, a punt d’encetar l’onzena edició, i l’altre, el PopArb, d’Arbúcies, que farà la desena. El 2004 i 2005 fer un festival amb cantants i grups catalans era una jugada molt agosarada, excèntrica, i segur que els organitzadors van haver d’aguantar comentaris sarcàstics i mirades incrèdules.

Un cop dit això, encara que ens costi reconèixer-ho, tenim un problema. És possible que Catalunya no sigui prou gran per garantir que tants grups, i parlo ara dels grups de pop que canten en català, circulin per tants festivals presentant el mateix disc una vegada i una altra, avui aquí i demà al festival del poble del costat. Si ens posem a mirar i comparar cartells, les repeticions són notables. Dies enrere, Santi Balmes, de Love of Lesbian, em reconeixia que el seu grup podia girar durant molt de temps, dos anys, amb un mateix disc perquè tenia tot el mercat d’Espanya i Llatinoamèrica per anar-hi circulant sense repetir públic, i que això, per exemple, els seus amics Mishima no s’ho podien permetre. I llavors veiem David Carabén fent anuncis de televisió per poder continuar dedicant-se a la música. A Balmes no li cal, i millor per a ell.

Topem, doncs, amb els límits naturals del país i de la llengua. I, sobretot, amb uns altres límits, més mentals. No estic dient que els grups hagin de canviar de llengua per ampliar el seu àmbit d’acció, però sí que fóra bo que alguns grups, discogràfiques, etcètera, obrissin més els finestrals per mirar de sortir d’aquesta altra bombolla, aquesta bombolleta de festivals catalans amb indicis repetitius, si no volen que el públic comenci a fer aquella vaga ganyota de cansament que tant els desagrada.