Quantes vegades us han insultat anant pel carrer? Quantes vegades us han dit el nom del porc mentre discutiu de la vida en una sobretaula? Cap? Les podeu comptar amb els dits d’una mà? Normal, oi? Només faltaria, direu, que la gent s’anés faltant el respecte d’aquesta manera!
Fins fa quatre dies la vida només era 1.0, interactuàvem tan sols amb gent que coneixíem mínimament, donàvem la cara, i com a animals socials havíem après una sèrie de conductes que feien possible la bona convivència, i qui se’n sortia era titllat de mal educat.
Però... ta-ta-txan!, la vida al segle XXI es prolonga, s’expandeix, es multiplica, no n’és una sinó milions, i apareix una nova dimensió, el 2.0, en què les persones canvien la forma d’actuar. La bona educació (la que vam aprendre a casa i a l’escola) desapareix (per desconeguda) i ens topem amb aquest batibull d’improperis a què ja ens hem avesat i del qual ben poc sovint volem reflexionar. Ho menystenim, perquè, total, al capdavall són només uns quants sonats sense vida pròpia, generadors d’odi sense importància, gent amb poc recorregut que tard o d’hora ja se’n cansarà.
No estic segur que negar l’evidència sigui el camí. Ens tapem els ulls i fem com que no existeix? Em sembla que no. Existeix, i cal parlar-ne per intentar resoldre-ho. No, no són quatre, són molts més, i van en augment. Fa uns anys trobàvem aquestes actituds als fòrums i als xats, després als comentaris de les notícies dels portals, a continuació a Twitter, i ara una mica ja a tot arreu. Una epidèmia que s’escampa i que potser ja anem tard per aturar-la.
Fem salat perquè aquesta manera de fer s’ha anat normalitzant, ens escandalitza més aviat poc, i de mica en mica comença a passar de les xarxes a la vida pública. I ja no són personatges anònims rere pseudònims sinó persones amb noms i cognoms, amb ulls i boca i a plena llum. Sense la feina exemplificadora de les xarxes no existirien, no s’expressarien així, dissimularien un xic, perquè quedar com un mal educat no està ben vist. Esteu pensant en Donald Trump? D’acord, Trump és un bon exemple d’aquesta normalitat en l’insult i la falta de respecte, però no és l’únic ni cal travessar l’Atlàntic per trobar-ne.
Internet és un nou medi, un espai desconegut, una selva encara per acabar de cartografiar, i això ens descol·loca. Molts hi hem arribat quan, en principi, ja havíem rebut el manual del que és la bona educació i, és clar, ara anem a les palpentes, ens guiem per la intuïció i el sentit comú, i sovint l’espifiem. Ens falta bagatge i teoria.
Però si mirem al futur de fit a fit, potser on caldrà centrar els esforços serà en la formació dels nadius digitals, no només en aspectes de seguretat (que també) sinó, sobretot, en qüestions de respecte. Que almenys ells siguin un bon exemple i que aquesta deriva absurda a la desqualificació deixi espai a la discussió argumentada, a la dissidència activa i raonada i, també, a la bona educació. Que hauria de ser la mateixa aquí a la xarxa com a fora, al carrer.
Fins fa quatre dies la vida només era 1.0, interactuàvem tan sols amb gent que coneixíem mínimament, donàvem la cara, i com a animals socials havíem après una sèrie de conductes que feien possible la bona convivència, i qui se’n sortia era titllat de mal educat.
Però... ta-ta-txan!, la vida al segle XXI es prolonga, s’expandeix, es multiplica, no n’és una sinó milions, i apareix una nova dimensió, el 2.0, en què les persones canvien la forma d’actuar. La bona educació (la que vam aprendre a casa i a l’escola) desapareix (per desconeguda) i ens topem amb aquest batibull d’improperis a què ja ens hem avesat i del qual ben poc sovint volem reflexionar. Ho menystenim, perquè, total, al capdavall són només uns quants sonats sense vida pròpia, generadors d’odi sense importància, gent amb poc recorregut que tard o d’hora ja se’n cansarà.
No estic segur que negar l’evidència sigui el camí. Ens tapem els ulls i fem com que no existeix? Em sembla que no. Existeix, i cal parlar-ne per intentar resoldre-ho. No, no són quatre, són molts més, i van en augment. Fa uns anys trobàvem aquestes actituds als fòrums i als xats, després als comentaris de les notícies dels portals, a continuació a Twitter, i ara una mica ja a tot arreu. Una epidèmia que s’escampa i que potser ja anem tard per aturar-la.
Fem salat perquè aquesta manera de fer s’ha anat normalitzant, ens escandalitza més aviat poc, i de mica en mica comença a passar de les xarxes a la vida pública. I ja no són personatges anònims rere pseudònims sinó persones amb noms i cognoms, amb ulls i boca i a plena llum. Sense la feina exemplificadora de les xarxes no existirien, no s’expressarien així, dissimularien un xic, perquè quedar com un mal educat no està ben vist. Esteu pensant en Donald Trump? D’acord, Trump és un bon exemple d’aquesta normalitat en l’insult i la falta de respecte, però no és l’únic ni cal travessar l’Atlàntic per trobar-ne.
Internet és un nou medi, un espai desconegut, una selva encara per acabar de cartografiar, i això ens descol·loca. Molts hi hem arribat quan, en principi, ja havíem rebut el manual del que és la bona educació i, és clar, ara anem a les palpentes, ens guiem per la intuïció i el sentit comú, i sovint l’espifiem. Ens falta bagatge i teoria.
Però si mirem al futur de fit a fit, potser on caldrà centrar els esforços serà en la formació dels nadius digitals, no només en aspectes de seguretat (que també) sinó, sobretot, en qüestions de respecte. Que almenys ells siguin un bon exemple i que aquesta deriva absurda a la desqualificació deixi espai a la discussió argumentada, a la dissidència activa i raonada i, també, a la bona educació. Que hauria de ser la mateixa aquí a la xarxa com a fora, al carrer.