La (bona) vida

«Quan dic Bones Festes, no sols desitjo que la gent ho passi bé, si no que (els) estimin. I molt»

16 de novembre de 2016
Divendres passat, en un rampell d'alegria, vaig contestar l'e-mail d'un (des)conegut professional desitjant-li Bones Festes, i aquest em va respondre -entre rialles escrites- que encara faltava molt. (Amb múltiples exclamacions, per si en tenia cap dubte.) El dilluns següent rebia la meva primera felicitació nadalenca (virtual) i vaig sentir de nou aquella energia fent-me pessigolles a l'imaginar-ne l'emissor -un altre (des)conegut- somrient. Igual que jo dies enrere. O ara.

Quin és el moment idoni per començar a dir Bones Festes? Quin és el moment pels bons desitjos? El moment ideal per... desitjar? Què o qui determina quan toca, el que sigui que toca. I no parlo de la grossa. (O sí?) El Corte Inglés? El supermercat de la cantonada? El calendari laboral o escolar? La sogra? Déu? Tu? Jo?

Fa poc va morir la mare d'una amiga i a part de la curiosa sensació que el món que coneixem va desintegrant-se poc a poc, deixant-nos orfes de referents, em va sobtar l'afirmació de "feia temps que no estava bé". (Entengui's bé pel còmput físic, emocional i psicològic.) "Però anava fent." Anava fent, deien. Diuen. Es diu. I jo em pregunto: el què? Què "anava fent"? Però acte seguit una dita (i creença) popular em respon de forma automàtica. "Qui dia passa any empeny." Ah: empènyer.

Només coneixem a les persones quan es divorcien o quan moren, deia l'amistat en qüestió, sorpresa per aspectes desconeguts de la seva mare fins llavors. I em va semblar una reflexió tan sentida que li vaig demanar permís per compartir-la. Sobretot perquè no era el primer cop que l'escoltava. Ara, què hem fet durant el temps que compartíem amb aquells éssers (estimats) que un cop morts redescobrim...? Empènyer? I és això el que volem fer fins que ens morim? De vells o malalts o ambdues coses. D'un mal dolent, que diuen alguns, com si hi hagués cap mal bo... (O potser sí?)

Molts supervivents de càncer o persones diagnosticades amb malalties greus canvien dràsticament l'enfoc respecte a la seva existència, individual i compartida. Aquesta, agafa profunditat, perspectiva; una lucidesa imprevista fins aleshores. Perquè s'estan morint. I ens meravellen els seus exemples de superació, però... — alerta espòlier—: tots ens morim. De fet, tots ens estem morint. Tu i jo. Aquí i ara. Una mica a cada instant. I si això t'inquieta, amic lector, rellegeix el paràgraf anterior. (Rodolí.) O el següent.

Més que en Nadal & CIA (Tió, Pare Noel, Fi d'any, Cap d'any, Reis...) a mi, la paraula Festes em fa pensar en carícies. Moixaines. A casa ho havia sentit a dir molt, sobretot quan érem petits i teníem bèsties. El diccionari ho confirma: "Afalac que mostra afecte o alegria. Per ex.: el gos fa festes al seu amo." Imagino que al revés també s'aplica. I imagino, també, que quan dic Bones Festes, no sols desitjo que la gent ho passi bé, si no que (els) estimin. I molt. Així que Bones Festes- unes i altres. A tu, que em llegeixes, als que tu estimes i als que t'estimen; a mi que us escric, a tots els que jo estimo i m'estimen. Aquests dies i tots els altres. També. La vida és això- o ho podria ser-, no?