Seria cap a mitjans dels anys 50: anaven passejant pel carrer agafats de la mà mare i fill parlant de les seves coses. Probablement dels “hermanos” del col·legi o de què comprarien a plaça aquell dia per fer el dinar. Però la seva complicitat es va veure estroncada per un policia que li va etzibar un “Señora, no ladre. Hable en castellano”. El meu pare era massa petit per tornar-s’hi i, fins i tot, per entendre el que acabava de passar. Perquè el que havia rebut la meva iaia, la Lourdes, havia estat una bona bufetada en tota regla. Verbal i a distància, d’acord, però un clatellot dels que et deixen la galta vermella i no et permeten ni respondre. Només mirar cap avall i continuar el camí; aquest cop, però, en silenci.

Una de les poques coses de què presumia la meva iaia era dels seus vuit cognoms catalans: Figuera Serra Dalmases Giralt Salat Vilardell Ribó i Masachs. Els recitava com qui s’aprèn la taula de multiplicar del 3 o la llista de preposicions. No se sentia superior a ningú per tenir-los però li agradava. Era catalana, n’estava orgullosa i no suportava no poder parlar la seva llengua en segons quins llocs.

La prohibició de parlar en català va morir en arribar la democràcia i va deixar pas a la llibertat i a l’excel·lent model de normalització lingüística sense el qual molts nens i nenes no haurien tingut una altra manera d’aprendre a parlar i escriure la nostra llengua. Però no va evitar la diglòssia: una situació en la qual el castellà continua sent molt sovint la llengua de prestigi, mentre que el català és, per a moltes persones, l’idioma (i de vegades ni això) que es pot parlar a casa però que, un cop fora, val més canviar al castellà perquè, total, aquest el sabem tots.

Una usuària de Twitter es feia famosa aquesta setmana pel missatge “Ser andaluza, ir a Cataluña y que te falten el respeto hablando delante tuya [sic] en Catalán estando en la misma mesa. ASCO!”. El missatge –mal escrit i mal intencionat– no mereix més comentari que les quasi nou-centes respostes que ja li han deixat a la xarxa social. Però més enllà de la piulada en si, el greu és que encara hi ha moltes persones amb aquest sentiment que parlar català és de mala educació. I ho podria ser si ens entestéssim a dirigir-nos a algú que acaba d’arribar al nostre país i només entén el castellà. Però la piuladora es queixa del mer fet que ha de sentir com parlen aquest “dialecte” (així ho diu després) davant seu, no cap a ella.

És obvi que si això li hagués passat a França no s’hagués queixat que els francesos parlaven en francès davant d’ella, ni en anglès a Anglaterra, ni en romanès a Romania. Però el sentiment d’”Això és Espanya i s’ha de parlar castellà al carrer, que el català ja el podeu parlar a casa” encara té massa presència. Com quan els policies anaven dient a senyores respectables que no bordessin en català. Els seus fills no entenien res i les seves nétes –60 anys després i amb molts menys cognoms catalans que la Lourdes– continuem sense entendre res.