“Als catalans, els pot convenir un govern de PP i Vox?”, pregunta el periodista de TV3, i el diputat al Parlament de Junts, Salvador Vergés, contesta: “A mi m’és igual el que passi a Espanya, li dic així de clar”. El tall es pot recuperar al mateix compte d’X de Vergés, que el comparteix amb aquest comentari: “Doncs sí: políticament, a mi m’és igual el que passi a Espanya”. Si la frase ja sonaria estranya si en comptes d’Espanya digués Austràlia (l’ètica més bàsica ens obliga a no desitjar-li la ultradreta a ningú), aplicada a l’estat del qual -per desgràcia- formem part, resulta difícil de pair. L’impacte d’un govern espanyol de Vox sobre la llengua catalana, l’escola catalana, les dones catalanes, les minories racialitzades catalanes, els homosexuals catalans... Tot això no li importa, a Vergés? En quins racons obscurs del moviment independentista una afirmació com aquesta té premi?
La poca-soltada antipolítica de Vergés, però, té la virtut de recordar-nos que, així com el catalanisme autonomista tenia prou ben resolta la qüestió del “què anem a fer-hi, a Madrid”, l’independentisme post 1 d’octubre no ha tingut ni tan sols un debat seriós sobre la qüestió. ERC, per exemple, ha descobert aquests dies que el seu portaveu a Madrid vol crear un espai politicoelectoral en l'àmbit espanyol amb les esquerres sobiranistes basca i gallega i amb Podemos. En paral·lel, Junts ja torna a col·locar peons als consells d’administració de les empreses públiques de l’estat i a fer de braç parlamentari de la patronal catalana a Madrid, blocant els avenços socials que impulsa Yolanda Díaz. I ni ERC ni Junts són capaços d’explicar com encaixen aquestes idees i aquestes pràctiques amb l’1 d’octubre i amb la reconstrucció del moviment independentista dins de Catalunya.
Diuen que la cabra sempre tira a la muntanya, i és el que està passant. En absència de política nacional a Catalunya, històricament l’esquerra catalana va a Madrid a buscar fraternitats imaginades i la dreta catalana a fer de lobby dels que remenen les cireres. Que aquesta fase l’estiguin protagonitzant els mateixos dirigents que ens van portar fins a l’1 d’octubre hi afegeix un punt de tristor i humiliació difícil de dissimular.