Serà una campanya dura. Amb el fair play reduït a zero, si és que mai hi ha sigut. El gran què del 25N és quants diputats tindrà el dret a decidir, que de fet és la posició dels qui defensen la independència. Aquells que, si es produís el referèndum, votarien que “no” de moment estan amagats darrera la legalitat. Legalitat que, com tothom sap, pot fer de més i de menys: el referèndum per aprovar l’Estatut, que parcel·la la sacrosanta sobirania espanyola, és un bon marc per començar a dialogar, si algú vol parlar sobre consultar al poble.

La batalla, però, no és d’escons: és psicològica. I és el PP, a través dels mecanismes omnipresents de l’Estat, qui més i millor dispara contra el projecte català. La por no despentina els convençuts, però no tothom està convençut, i molta gent és vulnerable per mera ignorància. Imagineu-vos una persona que només veu televisions espanyoles, que no sap res de dèficit fiscal o dret a decidir, i a qui de sobte li tiren a sobre una paletada de desgràcies que pervindrien si Catalunya fa no se sap què. No cobrareu les pensions, estareu a les tenebres exteriors. Els dictàmens, els experts, la realitat mateixa ho desmenteixen, però quin és el camí per fer avançar aquest missatge positiu? Una campanya? Ostres, si en cal, d’èpica.

Tenim una conjunció astral que no s’havia produït mai en la història, i qui diu mai diu mai: moviment popular conscient, iniciatives espontànies de la societat civil, món institucional compromès a través de l’AMI i, finalment, un lideratge clar de qui correspon, que és el president de la Generalitat, amb el suport i la vigilància (això que no falti) de la majoria parlamentària. Hauria de ser paraigua suficient per aturar les andanades de la por: hauria de ser una imatge prou consistent del moment del país per convèncer propis i aliens. Hauria, hauria… serà? En qualsevol cas, siguem optimistes. I res de badar: a votar el bloc sobiranista, que tot suma, si no cometem errors, si no ens barallem.