Encara sou a temps, si és que no ho heu fet ja, d'anar a veure l'exposició del CCCB sobre el Paral·lel, i la via de modernitat que va afegir a Barcelona, i a Catalunya. A més dels teatres, la música, les cupletistes i la prostitució, i una renovació de totes les arts escèniques com mai s'havia vist, pel Paral·lel van correr totes les idees. Des del lerrouxisme, l'anarquisme, el catalanisme possibilista i el maximalista. Els teatres funcionaven les 24 hores dels dia. Sessions matinals per la canalla, màgia, teatre a la nit i a migdia o primera hora de la tarda, mítings. A més de Lerroux, Salvador Seguí, el Noi del Sucre, també hi va trobar recer. Mítings, tertúlies i debats entre uns i altres, amb algun dels arguments que hem sentit aquesta setmana al Parlament de Catalunya. El lerrouxisme ha deixat la seva petjada en la història i el seu fil encara el trobem ara.

I a un extrem del Paral·lel entre els mesos de febrer i març del 1919, un acomiadament d'obrers a Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de la Barcelona Traction Light and Power, va generar un conflicte més extens, amb enfrontaments amb els soldats , el suport dels treballadors del gas i el tèxtil, detencions, l'estat de guerra, i al final la victòria de la jornada de les vuit hores. Va ser la vaga de la Canadenca, que forma part de la història del moviment social, i de l'obrerisme de tot l'Estat. En aquests temps de reformes laborals en que la necessitat de feina desdibuixa algun d'aquells èxits, la referència de la canadenca es torna a buscar als llibres.

És clar que la discussió política fa sortir també el model canadenc pel que fa referència a la consulta sobre l'autodeterminació. “A la canadenca”, deia el nou portaveu parlamentari del PSC, Maurici Lucena, “volem una consulta a la canadenca, o a la britànica”. És a dir, que la consulta es faci tenint de cara els governs canadencs o britànic, com ha passat amb els quebequesos, o els escocesos. En aquests casos l'acord ha possibilitat els referèndums amb validesa legal i efectes.

No cal dir que els primers que qui no aborda el problema, o el neguit a la canadenca, és el govern espanyol. La pruïja constitucionalista dels socialistes que altres vegades al Parlament s'havien manifestat a favor del dret a decidir i que fins i tot ho duien al programa electoral, els ha fet arrenglerar amb el PP i amb Ciutadans, que li van donar el seu “Bienvenido sr. Navarro”. I a més amb un esquinçament al grup que ja veurem quins efectes acaba tenint, i si aquesta colla dels cinc que han fet objecció de vot són castigats per desobediència. I tot per qui és el subjecte polític i sobirà, el dia en que els britànics anunciaven que en farien un de referèndum per si abandonaven la UE. Però en aquest cas el subjecte sobirà sí que deu ser la Gran Bretanya, i no tota la UE. La sobirania és estatal ja ho veuen. D'aquí el neguit de la majoria dels promotors de la consulta, que veuen que encara que es digui que són eines tronades i del segle XIX, el llenguatge dels estats és l'únic que entén l'ordre mundial, ja sigui al Canadà, o a la Unió Europea.