Per malament que els vingui a la resta de partits i per molts nassos que s'arrufin a la premsa, plantejar una moció de censura contra un Govern en minoria quan la corrupció li arriba a les celles és de sentit comú. Una "obligació ètica", va arribar a dir Pablo Iglesias. La manipulació judicial en tots els fronts, el degoteig constant de casos de corrupció, la martingala connivent amb mitjans de comunicació i la putrefacció general en els aparells de l'Estat fan bona cobertura a l’argument del líder de Podem.

Que el moviment sigui comprensible en termes d'ètica política no treu que, a més, hi hagi un joc tàctic evident. La llança d’Iglesias danya principalment el seu principal competidor, un PSOE tancat per obres que quedarà com l’apuntalador del PP més corrupte en plena campanya de primàries. El tripartit tàcit contra el que vol proposar-se Iglesias quedarà ben contornejat.

La maniobra és bona, però no mancada de riscos. Podem fa bé d'obrir-se forat a l'oposició presentant-se com l'única alternativa a Rajoy, però l'operació té una cara B: constatarà que l'alternativa a Rajoy és avui molt fluixa i en minoria d’u contra cinc. La moció de censura fracassarà en termes parlamentaris, això és segur; però també podria fracassar en termes de relat, demostrant que l'estabilitat del Govern del PP és a prova de bombes.

Una estabilitat tan àmplia que, de fet, podria permetre al bloc regenerar-se internament al llarg de la legislatura. És poc probable que el desgast del PP pugui ser capitalitzat de forma directa pel PSOE, però sí que l'aïllament de Podem traslladi a l’electorat la sensació que és un partit incapaç tant d'obtenir majories com d'arribar a pactes i, per tant, que votar morat és inservible per treure Rajoy de la Moncloa.

I no només pel que fa la Moncloa. Els ajuntaments estan a punt de passar la frontera de la mitja legislatura, i la salut dels de Podem és irregular. Cal no oblidar que l'esquema de pacte a tres forjat al Congrés no és el mateix que en els ajuntaments, on el PSOE en línies generals va permetre els anomenats "governs del canvi". Per tant, les que vénen seran unes eleccions que Podem haurà d'assumir des del punt de la conservació, no de la conquesta.

Aquestes últimes setmanes hem vist a Podem tornant a la gramàtica política assajada durant el seu llançament com a partit, el llunyà 2014. El concepte de "trama", que ve a substituir al de "casta", la cara més nacional-popular de tall patriòtic, parlant de "traïció a l'Espanya", o els cops efectistes, per "fer puntades al tauler", intenten recuperar un clima polític d'irrupció que reanimi el paper central del partit.

No obstant això, el canvi que encara Podem no ha acabat d’encaixar és entre el relat guanyador d'un país que suposadament ja ha canviat, i el del bloqueig que opera la triple aliança PP, PSOE i Ciutadans. Aquesta contradicció quedarà patent en la moció de censura. I aquí, a més de repetir el missatge impugnatori del 2014, Podem es veurà obligat a justificar per què la seva fórmula electoral, que no ha funcionat durant els últims tres anys per assolir l'alt objectiu perseguit, sí que funcionarà en el futur.