Té tot el sentit que la conselleria de Salut hagi assumit les competències sobre les residències de gent gran catalanes. Davant d'una alerta sanitària tan cruenta com la que estem vivint, aquest és el departament que ha de marcar el ritme de totes les mesures necessàries per contenir la pandèmia del coronavirus. És el que ha de centralitzar les dades de referència que impulsen unes o altres accions i també el que ha de ser determinant en la coordinació de tots els actors implicats en la lluita contra l'expansió de la malaltia.

El fet és que Esquerra Republicana ha beneït que Chakir El Homrani, un dels seus consellers, es quedi sense el control dels geriàtrics. En les fases crítiques de la pandèmia, la gestió de la seva conselleria ha estat deficient i fins i tot opaca. I amb unes eleccions molt determinants a l'horitzó, ningú vol quedar com el dolent de la pel·lícula. Uns diran que l'artífex d'aquesta degradació és el president Quim Torra. Els altres que ha estat una decisió consensuada entre conselleries republicanes. Però que no us enganyin: la realitat és que el Govern de Catalunya ha fallat al col·lectiu de la gent gran.

Des de l'inici, el virus ha tingut dos fronts importants de propagació i d'alta mortalitat: els centres sanitaris i les residències de gent gran. Davant l'escassetat mundial, tots els recursos per protegir les persones s'han dirigit prioritàriament als hospitals. A mitjans de març alguns geriàtrics van començar a donar la veu d'alarma. Després els Ajuntaments. A causa de la infecció, estaven morint centenars d'avis i àvies a qui ni tan sols els havien donat l'oportunitat de ser traslladats a l'hospital. L'angoixa del personal d'aquestes residències i de les famílies anava en augment. També els contagis.

Alguns mitjans de comunicació vam demanar explicacions a Afers Socials però la conselleria no disposava ni de recomptes rigorosos ni de cap fotografia precisa de la situació. Davant la nostra insistència, fins i tot, una delegació territorial de la conselleria ens va arribar a dir que no truquéssim més. Finalment, el departament d'El Homrani va assumir la realitat i va subministrar algunes dades que van començar a dimensionar la massacre que el virus estava causant en aquests centres. La xifra és torbadora: quan escric aquest article, a les residències de gent gran han mort gairebé 1.200 persones. És més d'un terç de les defuncions registrades a Catalunya per la Covid-19.

Les aparicions del conseller d'Afers Socials per videoconferència, racionant les explicacions i parlant amb cara de pòquer d'aquesta gravíssima situació, ja eren insostenibles. Finalment, Chakir El Homrani ha acabat admetent en comissió parlamentària que no ha estat a l'altura de la situació i que el seu departament no estava preparat per afrontar aquesta crisi. És cert que la inoperància en aquest terreny no és exclusiva de Catalunya. Dels més de 8.000 morts que hi ha hagut fins ara a les residències geriàtriques de tot l'Estat, la meitat s'han registrat a Madrid.

En aquella comunitat, a més, hi ha hagut apagada informativa. Ni la presidenta madrilenya ni els seus subordinats han cregut oportú rendir comptes periòdicament sobre la pandèmia davant dels ciutadans. És una tasca que deixen pel Ministeri de Sanitat. A Catalunya, és d'agrair l'esforç de transparència de la Generalitat, amb rodes de premsa els 7 dies de la setmana. Però que El Homrani continuï al Govern escapa de la meva comprensió. No imagino de cap manera a la seva predecessora, l'exconsellera Dolors Bassa, fent un paper tan galdós.