Escric aquestes línies dissabte, abans de saber el resultat del congrés de Sevilla. La meva aposta és que guanyarà Carme Chacón, perquè altrament el PSOE demostraria ser un artefacte pesant, burocràtic i opac. No és que l’opció Chacón m’engresqui. Aquesta dona és llesta, més ambiciosa que una guilla, desarrelada i buida de doctrina. El seu discurs és postís, una colla de tòpics, però té a favor joventut i gènere, i la promesa del canvi generacional, en les maquinàries polítiques, fa pujar les expectatives de la base. La Chacón, però, té la pega de ser catalana, cosa que és un problema per tothom.

Ella ha passat la catalanitat per llexiu, perquè no en quedés ni traça de color –com ha fet, pel que es veu, Geronimo Stilton-, però l’operació s’ha notat massa. Són coses que només han de fer els catalans, i que confirmen que el projecte català és antagònic al projecte espanyol, perquè aquest, i no pas cap altre, és el quid de la qüestió. Als d’Olula no els passa: són part del projecte central.

El tema és, doncs, el PSC. Quin projecte defensa. Tenen un camí, tàctic i curtet, que és separar el PP dels pactes de govern a Catalunya, per mantenir-lo a la cuneta, com havia estat fins ara. Però després què? Resulta que aquest partit ha enviat l’espanyolíssima Chacón a defensar els interessos de Catalunya a Madrid: a defensar-hi la veu pròpia. No s’aguanta per enlloc. I les declaracions de la Carme no han fet grinyolar cap estructura, perquè el PSC és avui, bàsicament, “chaconisme”.

El problema d’això és que, a còpia de negar el pacte fiscal, el PSC s’ha quedat fora del catalanisme. Més encara: ha contribuït a matar el catalanisme. Avui, el que vertebra políticament Catalunya és el sobiranisme: és allò més dinàmic i amb més futur. Però el PSC ha triat espanyolisme i PSOE. Només amb el vot espanyol de Catalunya no es governa, ni es governarà en el futur,  si no és a la basca: pacte amb el PP i silenci imposat a una quarta part de votants. Galdós panorama, oi, senyor Navarro?