“Doctrina Aguirre: sempre amb Catalunya”. Aquest va ser el consell d’Ibarretxe als bascos, apel·lant al primer lehendakari, a l’acte conjunt amb l’expresident Mas, dimecres a Sant Sebastià. Es tracta d’una premissa fàcil de complir si les dues nacions bateguen alhora, però la cosa es complica quan -com passa ara- les realitats catalana i basca tenen una temperatura social tan diferent. Atenció, però, perquè l’acceleració dels mesos vinents pot obligar a sincronitzar els rellotges.

El PNB d’Urkullu i Ortuzar no ha amagat el seu camí. Va anunciar-lo a les eleccions del 2016 i els ciutadans van fer-li confiança. Durant la campanya, l’aleshores candidat a lehendakari va explicar a l’opinió pública catalana, en una entrevista a La Vanguardia, que el seu objectiu és el reconeixement nacional d’Euskadi per la via del pacte. Res d’unilateralitats. En declaracions a El Correo aquesta setmana, Mas l’ha advertit: “Nosaltres el que intenta el País Basc ja ho vam fer i va acabar al Constitucional 'cepillat' per totes parts”. Amb el pla Ibarretxe el sobiranisme basc va trobar quin pa s’hi dona i quins són els límits de l’Estat, per cert, aleshores amb un govern del Partit Socialista, ara soci del PNB.

Se’n sortirà el lehendakari? El seu èxit o fracàs tindrà repercussions a Catalunya. Sembla molt difícil d’acord amb la composició de forces al Congrés, però si Urkullu aconseguís obrir la via a la plurinacionalitat -a través, per exemple, d’una reforma constitucional si Sánchez torna a liderar el PSOE- Espanya disposaria d’una tercera via per posar sobre la taula (i per sotmetre a les urnes). Una proposta que podria ser suggerent per una part dels qui avui són independentistes, senzillament, perquè no veuen altra sortida al replegament centralista.

Euskadi, però, tampoc pot perdre de vista la fase decisiva del procés. L’esquerra abertzale, que voldria copiar ja el model català, alerta en privat: podrà la comissió parlamentària sobre l’autogovern basc treballar com si res en cas que el mes de setembre l’Estat suspengui l’autonomia catalana? Podrà mantenir el guió? Si les coses es mouen a Barcelona, també ho faran a Vitòria: ja sigui perquè la mobilització social, ara feble, agafarà múscul o perquè, en sentit contrari, els canvis s’alentiran. La por, en política, és un element que no s’ha de menystenir mai.

Es vulgui o no, doncs, la causa basca és la causa catalana, com ha dit Joseba Egibar. Entre les dues nacions hi ha un camí d’anada i tornada. Estan condemnades a mirar-se de reüll encara que sovint estiguin tan allunyades. José Antonio Aguirre ho va deixar dit al debat sobre l’Estatut de Catalunya el 27 de maig de 1932: “Catalans, compteu amb la nostra adhesió sincera i entusiasta. Avui es discuteix el vostre Estatut. Demà serà aquí el nostre. Tot això per al bé de tots i de la República”. Davant del dubte, doctrina Aguirre.