Per entendre l'escenari polític, s'han de tenir en compte els moviments que es fan en dos nivells: els de fons i els de superfície. Això també passa en el procés independentista. Hi ha elements superficials -que no poc importants- que marquen els diversos punts del procés. Però, per sota, n'hi ha d'altres, de més llarg abast, que acaben marcant els límits i orientacions dels primers. En aquesta carpeta, en la de fons, hi trobaríem la pugna per la centralitat de l'independentisme. 

Fa anys que CDC i ERC es disputen ser el partit central de l'espai sobiranista. Que estiguin dins de Junts pel Sí al Parlament i governin plegats no vol dir que aquesta pugna s'hagi aturat. I el que fa la CUP amb les seves mocions i moviments de superfície, com el debat d'aquest dijous al Parlament o la desobediència de l'alcaldessa de Berga, Montse Venturós, és accelerar el procés i satisfer la seva ala més escèptica, però també obligar convergents i republicans a moure's. 

De moment, qui està guanyant sobradament la pugna CDC-ERC són els dirigents d'Esquerra. A la moció de la CUP, els quadres convergents hi van respondre amb agressivitat. Els republicans, en canvi, van fer una vegada més de lligam perquè la corda no es trenqués. I això no és fer política de dretes ni d'esquerres, sinó de llenguatge. 

Paral·lelament, a la Candidatura d'Unitat Popular, els sectors que creuen estratègicament en el procés tal com està plantejat troben la confortabilitat en ERC que van anar-hi a buscar els quadres de l'independentisme extraparlamentari durant els anys noranta. El procés avança, però les plaques tectòniques tampoc no paren quietes.