Els presidents autonòmics d’Astúries, l’Aragó, Castella i Lleó, Castella-La Manxa, la Rioja, Cantàbria i Extremadura han estat convocats pel president Alberto Núñez Feijoo a Santiago de Compostel·la el pròxim dia 2 de novembre per debatre sobre el model de finançament i els greuges comparatius que es puguin acumular sobre el que s’acostuma a nomenar com “l’Espanya buidada”.

Ja n’hi ha hagut altres, d’aquestes reunions, i potser algun altre president s’hi afegirà, però a ningú se li escapa que l’oportunitat d’aquesta cimera està directament relacionada amb els eventuals acords de Pedro Sánchez amb PNB i els partits independentistes catalans i que tenen reflex en els pressupostos generals de l’Estat, que han vist la llum com a projecte de llei en un consell de ministres recent. Ben cert és que la presidenta de la Rioja ja s’ha desmarcat i és probable que altres presidents socialistes també ho facin per evitar una mala passada al seu líder; però com en el cas de la proposta de Casado a Sánchez sobre la renovació d’òrgans constitucionals, aquesta iniciativa sembla haver agafat amb el pas canviat als socialistes.

Quan Catalunya va demanar un pacte fiscal específic per Catalunya, Alfonso Guerra va dir que les pretensions constituïen un particular estirar la manta per part de cada comunitat autònoma, que de cap manera podia sumar el 100 % del pastís. Si els uns demanaven per població (Andalusia), els altres per dispersió geogràfica (moltes de les més rurals) i uns altres per raó de la seva aportació al PIB (Catalunya, Madrid, les Illes...) era impossible quadrar els comptes. El resultat de tot plegat és que els compromisos de pagaments afegits a les disposicions de l’Estatut d’autonomia de Catalunya en la reforma de 2006 mai van arribar a realitzar-se.

Una altra cosa, tot i que directament relacionada amb la sensació autonòmica de manca de lleialtat institucional, és el que suposa, a la vista de la distància entre les previsions i promeses -això són sempre uns pressupostos- i l’efectiva liquidació de cada partida, perquè pot ser que una minipromesa esdevingui una total realitat i que, al contrari, partides previstes amb gran generositat minvin fins a la irrellevància en el moment crucial de la seva execució. A Catalunya aquesta última dimensió ha estat decebedora en general, però sobretot en el darrer decenni, políticament complicat, sigui amb el PP o amb el PSOE com a interlocutor central. Demandes eternes, però mai satisfetes, són vistes per les comunitats autònomes estructuralment incapaces de ser motor d’Espanya com una injustícia, tenint en compte que en l’àmbit personal es diu que les rendes més altes han de ser gravades molt més que les petites. Així doncs, la cimera gallega, sense distinció de colors polítics, clamarà per un reequilibri que Catalunya o la mateixa Madrid poden veure com una altra pedra a la sabata per a la seva competitivitat.

Les afegides i cosmètiques propostes de descentralització d’alguns òrgans constitucionals que, a l’estil alemany, ha tornat a treure a debat Pedro Sánchez, també durant el recent Congrés del partit, potser ja no seran ben vistes a cap comunitat autònoma, perquè com és obvi, aquest temps autonòmic ja no convenç gairebé a ningú, ni tan sols als participants a la “cimera”: a uns perquè creuen que és massa asimètric, i als altres perquè, en el somni de la independència, qualsevol asimetria ja els sembla poca cosa.