La primera gran esbroncada de Trump a la Casa Blanca se l’ha endut el seu conseller estrella -i falcó de l’extrema dreta-, Steve Bannon. El moment en què Trump volia demostrar com feia realitat una de les seves principals promeses electorals, la derogació de l’Obamacare –el sistema de protecció sanitària impulsat per l’Administració Obama-, s’ha convertit en un fracàs sonat.

Trump havia triat Bannon per convèncer l’ala més dretana dels republicans que ja s’havia mostrat molesta amb la contraproposta de Trump a l’Obamacare. Res a fer. La van trobar tèbia, impròpia del Trump en qui havien confiat, i van anunciar que no hi votarien a favor.

Bannon va passar, durant tres dies, per totes les fases possibles en una negociació: diàleg, bescanvis, transaccions, filtracions i amenaces. Fins i tot va anunciar l’endarreriment del dia previst per a la votació, dijous passat, per ‘garantir els suports necessaris a la proposta del president.’ Debades. Vint-i-quatre hores més tard, la majoria republicana a la Cambra de Representants anunciava la retirada de la proposta de derogació de l’Obamacare.

L’historial empresarial de l’ara president es compta per fallides (quatre de grans dimensions, segons Bankruptcy.com), però el fracàs de la votació de l’Obamacare pot abocar la seva Administració –quan encara no ha arribat als cent primers dies- a albirar la fallida i a la impossibilitat d’assumir els eixos principals de la campanya que el va dur a la presidència.

És qüestió de sumes i restes: amb Obamacare en funcionant, els pressupostos federals han de mantenir els 20.000M$ anuals que requereix aquest sistema sanitari. Dit en negatiu, aquest era l’estalvi previst si es deixaven 14 milions d’americans sense cobertura mèdica. Uns milers de milions imprescindibles per fer possible les altres dues promeses estrella de Trump: abaixar els impostos i augmentar la despesa militar.

Té un punt de fina ironia política que un dels projectes més controvertits de l’expresident Obama (amb oposició frontal dels republicans i amb dubtes seriosos al si de les files demòcrates) sigui ara l’escull on ha embarrancat la nau de Trump. I pugui esdevenir, també, la via d’aigua que enfonsi la confiança que li van demostrar gairebé 63 milions de votants.

Per quadrar uns números impossibles sempre queda l’opció d’endeutar-se, però tenint en compte que el propietari més gran de deute nord-americà és la Xina (amb gairebé un 10%), sembla poc Trump continuar per aquesta via.

Continua ben viu allò que a la vida política s’hi poden trobar grans amics, amics, coneguts, enemics, enemics acèrrims i companys de partit.