Barcelona dirà avui que no té por. Ho dirà no perquè sigui cert sinó perquè cridar-ho ben fort és la millor forma d'expiar-la. La majoria de catalans en tenim (i és lògic) però sabem que el de la por és un sentiment que ara no ens podem permetre. El terrorisme pretén acabar amb el nostre model de convivència, basat en la tolerància cap a l'altre, la capacitat d'integrar i els valors democràtics. Que s'imposés la por, que es traduiria en deixar de fer el que teníem previst, de sortir al carrer i d'acostar-nos a l'altre, vingui d'on vingui, amb confiança i no amb el recel, seria el triomf de la barbàrie.
Catalunya és un país acostumat a manifestar-se. Als països llatins és on més èxit tenen les grans concentracions de caràcter reivindicatiu. Però aquest dissabte sortim al carrer sabent que l'Estat Islàmic -i els que maten en nom seu i el d'un Déu que no els demana que ho facin- no s'estovarà per més que siguem i més cops que sortim. Els centenars de milers de persones que en reunim no frenarem el terrorisme, que per desgràcia seguirà fent mal i s'haurà de seguir combatent amb seguretat però també amb mesures polítiques en origen i d'integració.
El nostre país s'ha manifestat fins ara per guanyar coses, ja fos aturar una guerra o un transvasament, aconseguir una amnistia o el dret a estimar com vulguem, o tenir un estatut o un estat. Aquest dissabte ho farem simplement com un gran acte d'unitat cívica. Per dir que Catalunya va a la una, donar escalf a les víctimes i tenir un gest d'agraïment amb els que han estat en primera línia: el personal sanitari, el d'emergències, els Mossos i les policies locals. Tots ells ens han demostrat, de nou, fins a quin punt uns serveis públics forts i ben gestionats des de la proximitat són necessaris.
El govern espanyol va intentar que la manifestació estigués presidida per Felip VI i per Mariano Rajoy, que aquest divendres, a la desesperada, intentava exhibir iniciativa política i liderar el relat. La voluntat, ben comprensible, del Govern i l'Ajuntament de Barcelona de donar protagonisme als serveis públics i d'evitar la controvèrsia (que alimenten les causes que explicava l'altre dia en aquest article sobre la legitimitat del president espanyol i el cap de l'estat) ha fet que el seu paper quedi més diluït tot malgrat que hi seran. És necessari que els qui se senten representats per ells també es manifestin, però el monarca i el president escoltaran alguna crítica.
I és que aquesta no és una societat acrítica i fa bé de no donar per bo el cinisme de qui en els darrers anys ha propiciat la venda d'armes a Aràbia Saudita o s'ha negat (i es nega encara) a donar als Mossos mitjans i accés directe a organismes policials internacionals que són clau per prevenir el gihadisme. Però això mai pot ser l'excusa per no ser al carrer de forma massiva (amb bandera o no amb crespó negre), respectuosa i pacífica. Les víctimes i els herois anònims de la Rambla s'ho mereixen. Si fem pinya tindrem menys por.
ARA A PORTADA

- Ferran Casas i Manresa
- Director adjunt de Nació
25 d’agost de 2017
Et pot interessar
- Els pactes de Junts Montserrat Nebrera
- Filtracions Espanya Pep Martí i Vallverdú
- El Pacte Nacional per la Llengua, una eina de país Joan Mena
- El Vaticà, de fora estant Josep-Lluís Carod-Rovira
- Pacte Nacional per la Llengua: una eina imprescindible Oriol Junqueras i Jordi Albert
- Manual de resistència d’uns mocassins tacats Joan Foguet