En poques setmanes l'ajuntament de Barcelona posarà en marxa una campanya de promoció que pretén revifar el centre de la ciutat. Associacions de comerciants i empresaris han vist com la pandèmia ha buidat el nucli originari de la ciutat i ara es pregunten com ho poden fer perquè adquireixi nova vida.

En saber-ho el primer que vaig pensar va ser "perquè..., fer que hi visqui gent, seria temerari?" Després vaig pensar que l'ocurrència barata i irònica en el fons tenia un fil d'on estirar. La pregunta ¬–se l'han fet tants d'altres i resulta tan òbvia com complexa de respondre– és: com han de ser les ciutats?

En pocs dies he estat Mataró i també al centre de Sabadell. La sensació és que sense hostaleria, sense cultura, sense llocs de trobada, sense indrets feliços, la ciutat perd la seva raó de ser. I ara mateix aquests punts cardinals se'ns estan esborrant per una força major: una pandèmia i la necessitat de protegir els centres de salut com a pilar indispensable del sistema social.

I què, el centre? Fa anys passejava (ja s'acaben les anècdotes personals convertides en enquesta) pel centre de Barcelona amb Andy Rourke, baixista dels Smiths convertit en DJ ocasional, i es meravellava de com la capital de Catalunya tenia un centre històric vibrant. Mentre s'esforçava per entendre la diferència entre una anxova i un seitó, m'explicava la visió que tenia del seu Manchester natal: la d'una ciutat en la qual el centre havien sigut fàbriques. Dit d'altra manera, el "centre" de la ciutat de la seva infantesa no era la vida, sinó la feina. També deia que això havia canviat, feliçment, en els darrers 30 anys. Però ara mateix, al centre de Barcelona (i d'algunes altres ciutats del país) pocs hi podem treballar i encara menys hi podem viure.

Show the money.L'ajuntament de Barcelona basa gairebé un terç (uns 1.000 milions d'euros) de la seva recaptació en totxo i cotxes. És a dir, en impostos a la propietat i compravenda d'habitatges (IBI, plusvàlua municipal) i en impostos que cobra per tenir un vehicle circulant a la ciutat. Si volem foragitar el cotxe (pura supervivència sanitària) i canviar el model econòmic basat en la bombolla immobiliària, és a dir, construir, comprar i vendre frenèticament esperant un creixement infinit, d'on traurà els diners l'administració municipal? Aaaaamigo. Ni idea.

La casa i l'hortet. De la mateixa manera que fa poc explicava com els i les noves arquitectes catalanes estaven intentant repensar com han de ser els nostres edificis torna a quedar en evidència que l'urbanisme no és la disciplina que tracta sobre com alinear carrers perquè hi passi gent. Ara mateix tenim un repte majúscul per pensar com són els nostres habitatges, per a què serveixen els edificis i de manera més dramàtica: per a què serveixen les ciutats. Per a què serveix Barcelona, Figueres, Tortosa o Balaguer?

En pocs mesos tornem a tenir eleccions i seria bo tenir la certesa que alguns dels partits que s'hi presenten tenen ni que sigui UNA idea de com ens hem d'organitzar urbanísticament. Seria esperançador veure que no només hi ha la pretensió de gestionar les cendres d'un sistema moribund perquè a ningú se li ha acudit res millor. O perquè tenen por d'equivocar-se. O perquè no hi ha diners. O potser també estaria bé recordar si valia la pena autodeterminar-se per fer un país nou.

Les preguntes finals serien: Quin sentit té que una ciutat sigui un espai on la gent jove no hi pot viure? Quin sentit té que una ciutat sigui un espai on la densitat de població perjudiqui la salut dels que hi viuen? Quin sentit té aspirar a ser la Roca Village, un lloc força agradable que serveix de decorat per generar ingressos i prou?

Sense nuclis urbans, sense espais de socialització, no som. Però aquests nuclis urbans els hauríem de definir nosaltres segons les nostres necessitats i no poden ser tractats com si tinguessin vida pròpia sense les persones que els habiten. Si volem ser un país digne, tinguem ciutats que dignifiquin la nostra vida.