Entre el Regne Unit i Espanya hi ha moltes diferències. La principal és que a un lloc hi viuen britànics i a l’altre, espanyols, i no s’albira que aquest fet pugui arribar a veure’s modificat en el futur d’una o altra manera. I al Regne Unit, una figura pública escocesa, un artista, per exemple, pot tenir l’ocurrència de declarar que és favorable a la independència d’Escòcia sense témer que això pugui perjudicar la seva carrera a Anglaterra. No hi ha hagut, aquestes setmanes, episodis significatius d’amenaces, boicots o insults per als molts personatges populars escocesos que han expressat la seva posició sobre el referèndum, tant en una direcció com a l’altra, cosa que, des de la nostra mediterrània, ibèrica, perspectiva, no podem fer altra cosa que observar amb delit.

Fa uns dies, a Edimburg, es va celebrar el concert “A night for Scotland”, favorable al sí, on hi van participar figures notables del pop i el rock escocesos, com Franz Ferdinand, Mogwai, Amy MacDonald, gent de Deacon Blue i Eddi Reader, l’excantant de Fairground Attraction. Artistes amb carreres d’abast mundial i públic estable a Anglaterra, que s’hi van apuntar convençuts que ningú a Londres o Birmingham deixaria de comprar una entrada per a un concert seu pel fet que s’haguessin declarat partidaris de la independència d’Escòcia. A Catalunya, en canvi, podem recordar com al “Concert per la llibertat”, l’any passat al Camp Nou, va abstenir-se d’actuar-hi la majoria dels grups destacats de la nostra moderna escena pop. I això que, almenys teòricament, no era un concert per la independència, sinó pel dret a votar. De motius n’hi havia molts, d’acord. Però aquí encara hi ha reserves, timidesa, por, i podem entendre-ho.

S’han manifestat pel “sí” a l’estat escocès Annie Lennox, Isobel Campbell, Stuart Murdoch (Belle & Sebastian), James Yorkston i Rab Allan (Glasvegas), mentre que Rod Stewart i Sharleen Spiteri, la cantant de Texas, s’han decantat pel “no”. Anglaterra és aquell lloc on fins i tot anglesos com Morrissey i Billy Bragg s'han mostrat a favor de la independència d'Escòcia sense que ningú, aparentment, els posés a cap llista negra (“la independència obre la possibilitat d’una Anglaterra més progressista”, va dir Bragg dies enrere). Tothom ha dit la seva, i sigui quin sigui el resultat del referèndum, no sembla que al Regne Unit ningú hagi estat estigmatizat d’una manera irreparable pel fet d’haver escollit una o altra opció. Com deia Leonard Cohen dimarts a Londres, “no hi ha res sinistre en cap dels dos bàndols”. Ell no és britànic, però sí canadenc, anglofon de Quebec, i sap del que parla.

És tan alt el grau de civilització britànic, tan gran l’absència de ressentiment anglès cap els escocesos pel fet que volguessin, potser, anar-se’n (ho sabrem, ho haurem sabut, aquesta matinada), tan inimaginable que es poguessin formular represàlies en cas de victoria del “no”, que podem deduir que, per als artistes escocesos partidaris de la independència, encara hi hauria una cosa millor que una victòria del “sí”: una victòria del “no”. Perquè si és aquesta, finalment, l’opció guanyadora, els anglesos, tot fent una gest de gràcia i magnificència, els compraran encara més discos que abans i els organitzaran un macroconcert a l’estadi de Wembley presidit per una gran pancarta que dirà: “gràcies, amics escocesos, per escollir lliurement continuar amb nosaltres”.

Però, com sabem, al Regne Unit hi ha britànics i, a Espanya, espanyols, i no s’albira que aquest fet pugui arribar a veure’s modificat en el futur d’una o altra manera.