La campanya és ja en la seva fase final. Hi arribem sense que les coses estiguin gens clares. Les enquestes -aquest divendres era l'últim dia per publicar-ne, a l'espera de les que El Periódico o algun altre mitjà puguin difondre des d'Andorra per burlar l'obsoleta llei electoral espanyola- són, normalment, una guia per saber cap a on van les tendències però també tenen el perill de crear miratges. És el que va passar amb la majoria absoluta que CiU esperava el 2012: No només no va arribar sinó que Artur Mas va perdre 12 dels 62 escons que tenia en unes eleccions convocades per ampliar la majoria. També va passar als comicis bascos de 2001, on se sovintejaven portades com les de la premsa de Madrid d'aquest divendres. Aleshores se situava de lehendakari Jaime Mayor Oreja i ara de presidenta Inés Arrimadas.

La desena de sondejos que hem conegut en les darreres hores ens expliquen dues coses: que ERC -malgrat la limitació objectiva que Oriol Junqueras no hagi pogut fer campanya- i Ciutadans pugnen per guanyar dijous que ve i que la majoria absoluta independentista està en risc. Pot ser que s'equivoquin i que els estudis no estiguin detectant moviments de fons dins els dos blocs, el del sí i el del no, però l'escenari que marquen té comuns denominadors identificables.

El que sembla clar, però, és que, si el resultat de Catalunya en Comú -que és percebuda com a equidistant entre dos fronts que semblen destinats a articular majories- és bo, cap dels dos blocs tindrà majoria absoluta. Ni en vots ni en escons. És la gran contradicció que afronta Xavier Domènech, el candidat més ben situat sobre el paper per refer ponts entre blocs però també la principal víctima d'una extrema polarització fruits de la duresa del govern del PP en l'aplicació del 155. Si Domènech, que fa frontera amb la CUP i ERC però també amb Ciutadans i el PSC, fracassa amb estrèpit, un dels dos blocs tindrà majoria absoluta i ell no haurà de decidir res. Però el projecte dels comuns haurà nascut tocat.

Un bon resultat, en canvi, pot donar a Domènech la clau que ell ha anat mostrant una campanya en la qual ha estat poc acompanyat per Ada Colau. Els “comuns” han dit que resoldran amb una consulta interna. És possible que s'espolsin ràpid la pressió del bloc unionista, però no podran fer, arribat el cas, el mateix amb la del bloc sobiranista. Si ERC guanya les eleccions, Oriol Junqueras i Marta Rovira els oferiran, sumi o no majoria absoluta el sí, pujar al carro de la República amb Junts per Catalunya i la CUP per treballar colze a colze en el procés constituent. Domènech ho tindrà complicat. Diu que no s'abstindrà per facilitar un executiu independentista en minoria, però fer política consisteix en assumir contradiccions i boicotejar-lo per anar a noves eleccions és allargar el 155. Difícilment et pots negar a pactar qualsevol cosa amb Junts per Catalunya perquè l'heterogènia llista de Puigdemont incorpora elements dretans procedents del PDECat i, a l'hora, voler ser coherent dient que l'única fórmula vàlida per governar el país és amb ERC (i els Demòcrates de Toni Castellà) i el PSC (aliat amb l'antiga Unió, amb Josep Borrell de convidat estrella i nineta dels ulls de l'establishment nostrat).

La decisió d'ERC de presentar-se en solitari, que no s'ha entès en molts sectors de l'independentisme, té a veure amb la seva voluntat de liderar el procés i de fer-ho des de l'esquerra. I el canvi de pell que, després de l'operació Junts per Catalunya, pot patir l'antic espai convergent en redefinirà les coordenades ideològiques. Més quan l'antítesi del procés -que només s'acabaria amb Arrimadas de presidenta- és un govern espanyol cada cop més condicionat per Ciutadans, que no ha renunciat el seu espanyolisme original i que ja no amaga el seu perfil dretà amenaçant de deixar Xavier García Albiol per darrera de la CUP el dijous. En aquest marc, l'independentisme assumeix que caldrà ser flexibles (i això vol dir no demanar adhesions sense més) i acumular més i noves forces entorn la nova República, però sobretot implicar més gent en un procés constituent des de baix. Seria decebedor que els “comuns”, que van saltar a escena amb l'impuls del 15-M i ànim regenerador i transgressor, envellissin tan ràpid.