La històrica sessió de la comissió em va semblar un monument a la hipocresia. Una d’aquestes autoflagel·lacions a què els catalans són tan afectes, innecessàries però inevitables, en les que pateixen més les institucions que els implicats. És fort veure el patriarca, tan vell, devorat pel pes de la família i pels seus silencis culpables d’anys, al·legant que li falla la pila. My God!, amb les botes que s’està posant la caverna, com si no hi hagués corrupció enlloc més, passant de puntetes per sobre de “l’eix de la prosperitat” aznarià i els ERO andalusos per descarregar tota la munició sobre “la família”…! Però de què estem parlant? De tràfic d’influències, de 3%, o de buidatge sistemàtic i planificat de les arques? De Banca Catalana, de pactes d’estat, de simples tripijocs…?

La confusió és tan gran que la comissió s’anul·la soleta. La meitat dels diputats eren allà per fer una croada contra el pujolisme, tot sencer. La meitat dels compareixents van deixar anar sospites grossíssimes –els pactes- sense cap prova ni versemblança. La meitat dels diputats o tots estaven jutjant al Junior –impresentable però hàbil- simplement perquè és ric, no per com i des d’on neix aquesta fortuna. L’única pregunta pertinent és quina relació hi ha entre diners, família i Generalitat; la resta, als tribunals. Però la comissió és un poti-poti de revenges polítiques i aprofitaments actualitzats que la fa inoperativa: l’únic que tenim clar, avui, és que aquest és un país de rancúnies soterrades i que una bona part d’actors no han perdonat mai al pujolisme que s’allargués tant: no han perdonat la pròpia incapacitat de fer-lo fora del poder.

Per comptes de jutjar aquesta amagada connivència entre poder i elit, entre poder i Estat, entre poder i família, ens hem quedat en l’anècdota de l’hereu  magnat, en el cinisme inaudit de la senyora Ferrusola i en el rapapieig controlat d’en Jordi Pujol. Potser els diputats encara no saben què és el que estan investigant. I ho dic jo que no he estat mai pujolista.