En els molts aniversaris que es preparen aquesta tardor, l'únic que l'Estat prepara amb orgull és el 40è aniversari de la Constitució espanyola. En la línia de posar en gala l'efemèride, el govern ha posat l'accent en paraules majúscules amb l'objectiu que la gran majoria dels espanyols se sentin seva aquesta celebració.

Amb la vista posada a aquesta celebració, els escàndols de la monarquia ja fa dies que molesten els aparells de l'Estat. I la conjugació d'aquesta estratègia conjunta perquè la monarquia no sigui una pedra a la sabata s'ha simultaniejat aquesta setmana passada.

Dimarts, al Congrés es tancava la porta a una comissió d'investigació proposada per Unidos Podemos per investigar la suposada comissió milionària de 80 milions d'euros per la construcció de l'AVE a La Meca que l'amant del Rei emèrit, Corinna Zu Sayn Wittgenstein va rebel·lar en una cinta al comissari Villarejo, avui en presó. PP, PSOE i Ciudadanos van bloquejar la comissió, emparats en l'informe dels lletrats que, al seu torn, s'emparaven en l'article 56.3 que declara: "la persona del Rei és inviolable i no està subjecte a la responsabilitat".

Divendres, la Fiscalia Anticorrupció també demanava l'arxivament en una interlocutòria que al·legava el mateix article de la Constitució i, finalment, l'Audiència nacional i el seu magistrat Diego de Egea va arxivar la peça separada de la investigació sobre Villarejo.

Punt final i amb cinc dies quedava esbandida l'última amenaça sobre la credibilitat de la monarquia, just després de posar punt final a un estiu on les revistes del cor i la premsa no han deixat d'airejar un possible acord sobre el divorci en diferit del Rei Felip VI i Letizia, a l'espera que l'hereva compleixi 18 anys. O just després que les imatges de l'estiu no hagi ofert cap fotografia dels Reis emèrits plegats i sí, en canvi, un reguitzell d'instantànies de cordialitat i felicitat impostada de la Reina Sofia en companyia de les infantes.

Tancar una Comissió al Congrés (poder legislatiu) i articular tot l'aparell judicial (poder judicial) perquè no se'n parli més no garanteix que el prestigi de la monarquia espanyola lliure del descrèdit. La caiguda del prestigi i l'esquerda del pacte del silenci entre la premsa i la Casa Reial es remunten a l'any 2012 després de l'episodi de Bostwana. Però l'any abans, amb Urdangarin esquitxat pel cas Nóos, la monarquia ja es va veure obligada a moure fitxa i va fer públic, per primera vegada, el salari del Rei i de l'aleshores Príncep Felip.

Amb una assignació de 8 milions d'euros de pressupost públic, tanmateix, mai s'ha pogut explicar com Joan Carles I, que va arribar com a Príncep hereu de Franco a la Zarzuela amb una fortuna d'uns tres-cents milions de pessetes d'herència, ha estat situat reiteradament com un dels monarques amb més patrimoni per la revista Forbes (que l'estimava en uns 2.000 milions de dòlars l'any 2012) o el New York Times que l'establia en 1.800 milions.

Sigui com sigui, la fortuna del Rei ha estat i és un misteri i, alhora, un secret a veus que ha estat costejada a base de sucoses comissions: 80 milions d'euros de comissions a l'Aràbia Saudita o a un o dos euros per barril importat de petroli.

Veritat o calúmnia, els titulars d'aquesta setmana passada no tenien per objectiu perseguir la veritat del fons de la denúncia sinó el procediment a través del qual s'arxivava la causa. Per l'informe dels lletrats en base l'article que el declara inviolable i irresponsable.

Ha coincidit en el temps amb l'any del debat de la Llei del Referèndum i la Llei de la Transitorietat Jurídica, un dels debats amb més filibusterismes i acarnissament del Parlament de Catalunya, els dies 6 i 7 de setembre de l'any passat. Aleshores, l'oposició també es va emparar en un informe dels lletrats que no era vinculant per intentar que el Parlament no debatés sobre què i què no podia parlar. Aquella acció política fa que avui la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, porti 172 nits a la presó.

La tardor portarà notícies també del judici als líders independentistes que no serà just. Perquè, malgrat emparar-se en lleis, no sempre les lleis són justes i democràtiques. La protecció del Rei emèrit i el pacte d'Estat entorn els seus excessos en són un exemple. La monarquia pot anar fent gestos, com els de tenir Urdangarín a una presó de dones en un mòdul en solitari o publicar els seus sous anuals, però la principal amenaça a la seva vigència i credibilitat la té en la seva naturalesa arbitrària i deutora del règim de Franco.

Monarquia i República és un debat que, llei en mà, tampoc pot celebrar-se a Espanya. Això no evitarà que, tot i les pomposes celebracions que acompanyaran l'aniversari de la Constitució, el plantejament d'un escenari republicà avanci lentament cap a la Meseta. Ni que sigui per contaminació, Catalunya va desconnectar l'octubre passat d'aquest binomi. I el pas és més lent, més dificultós i, sobretot, més dolorós de l'esperat, però ni Monarquia ni Constitució parlen mirant als ulls a Catalunya ni generen cap il·lusió. Només més desafecció.