Aquest mes de desembre s'esgota el termini fixat en el denominat “Pacte de la Llibertat”, rubricat per CiU i ERC, per fer públiques la data i la pregunta de la consulta. Els partits han estat distrets durant les darreres setmanes donant voltes a la formulació de la qüestió: que si ha de ser inclusiva, clara, de consens, oberta, de resposta inequívoca, que si estat propi, que si independència, que si sobirania... Tot aquest debat, però, és relativament poc important. Perquè al marge de quina sigui la formulació i quina sigui la data, tots els actors en joc, començant per CiU i ERC, tenen coll avall que la consulta no es farà. Aquesta és la consigna que deixen anar periòdicament els opinadors afins en articles a la premsa o xarxes socials, i és el que es comenta off the record als passadissos del Parlament. Tanmateix, que la consulta no es faci no serà conseqüència d'algun imperatiu de caràcter diví que ho impedeixi, sinó per la decisió expressa del Govern de la Generalitat.

Analitzem la situació dels dos principals actors en joc. CiU porta un any mirant de cavalcar una situació molt complexa. La seva aspiració d'obtenir una gran majoria per gestionar políticament el cicle de mobilitzacions sobiranistes va quedar estroncada la nit del 25 de novembre de 2012. El pacte amb ERC, que incomoda a l'establishment català i als sectors més dretanosos de la coalició, era l'única opció per evitar la defenestració immediata de Mas. Durant el darrer any el Govern ha mirat de marcar el tempo a base de declaracions patriòtiques i cimeres d'unitat nacional. Però si ens atenem als fets, la realitat és que el president ha deixat clar que si l'Estat no autoritza la consulta no pensa desobeir la llei espanyola convocant-la unilateralment. Així ho va explicitar pocs dies abans del darrer Onze de Setembre davant dels micròfons de Catalunya Ràdio. L'alternativa de Mas serien unes eleccions que l'entorn convergent ha batejat com a “plebiscitàries”, a poder ser el 2016.

La situació d'ERC és diferent. Els independentistes haurien de ser els més interessats en què es faci el referèndum. Tanmateix, són poques les veus en l'entorn de Junqueras que defensin realitzar una consulta desobeint l'estat. Els ideòlegs republicans es cuiden molt de deixar obertes totes les portes, i veuen amb bons ulls les anomenades “eleccions plebiscitàries”. Això sí: sense immolar-se en una gran coalició com es planteja des de l'entorn transversalista. I és que des d'un punt de vista estrictament polític el que més li convé a ERC no és un referèndum sinó un avançament electoral que, segons indiquen totes les enquestes, li donaria la victòria per primer cop en vuitanta anys. A partir d'aquí entraríem en una nova fase. Si el resultat és aclaparador, a alguns republicans els fa trempar l'opció de “fer un Macià”, és a dir, proclamar l'estat català des del balcó de la Generalitat com feu l'Avi l'any 31. Si la victòria no és tan rotunda però hi ha majoria CiU-ERC el més probable és que es reprodueixi un escenari com l'actual amb els papers invertits. Tanmateix, això obre moltes incògnites que ara ningú planteja: mantindrà CiU l'actual tremp sobiranista essent segona força, amb Mas definitivament decapitat i havent de fer president Junqueras? I en cas que el gir moderat no es produeixi, acceptaran els nacionalistes prendre part o donar suport a un Govern que impulsi una declaració unilateral, tenint en compte que ara com ara ni tan sols estan disposats a desobeir l'ordenament jurídic vigent per convocar una consulta?
 
Així doncs, la gran incògnita dels pròxims mesos no és ni la pregunta ni la data, sinó saber què passarà quan l'Estat impugni el referèndum i el president (si no canvia d'opinió) no impulsi cap consulta unilateral i tampoc convoqui eleccions. Si CiU vol seguir governant així fins a 2016 és poc probable que ERC li doni suport. O busca un nou aliat o no arribarà a 2015, i més si l'ANC decideix, com ja han suggerit algunes veus, d'ocupar la plaça Sant Jaume a l'estil egipci fins que el president no dimiteixi i dissolgui el Parlament. De tot plegat en podem extreure tres conclusions: 1) la gran majoria d'escenaris són nefastos per Artur Mas 2) Passi el que passi és probable que Junqueras hi surti guanyant, però no ho tindrà fàcil per governar i seguir endavant amb el procés. I 3) L'única salvació de CiU és un acord amb Espanya. I aquí és on la cosa es posa interessant, perquè si ho mirem amb fredor, el millor escenari per Espanya també és un acord amb CiU. Un pacte Rajoy-Mas per fer una consulta legal –ja veurem sobre què i en quin moment dels pròxims anys–- mataria diversos pardals d'un tret: permetria guanyar temps –i ja se sap que el temps és el que més valoren els polítics-, evitaria un govern d'ERC a Catalunya –per Junqueras seria difícil retirar el suport a Mas sabent que la consulta està en joc-, permetria a CiU i PP habilitar-se mútuament per pactar de nou –garantint l'imperi de l'austeritat- i facilitaria la digestió del resultat d'un hipotètic referèndum en clau no rupturista. Improbable? Potser sí. Impossible? En política, res.