Jordi Pujol declara en català en un jutjat d'instrucció de Barcelona i els qui l'escolten necessiten un intèrpret. La traducció genera problemes i l'exhonorable salta al castellà. És a dir: qui va presidir la Generalitat durant anys i panys no pot declarar en la llengua pròpia de Catalunya... a Catalunya, no pas a la Conxinxina.

Això passa ara i aquí, mentre parlem d'independència i aquestes coses. Alguns preferirien ajornar el debat sobre l'estatus jurídic de cada llengua en un hipotètic estat propi. Però la filosofia de l'ara-no-toca ens ha dut on no hauríem volgut arribar mai. El tema lingüístic, a part de ser delicadíssim, és massa essencial per aparcar-lo i després ja veurem què en fem. A sobre, aquesta setmana hem conegut l'esborrany de Constitució catalana redactat per Santi Vidal i companyia: el text dels juristes estableix que el castellà serà llengua cooficial. Un adjectiu que, no puc fer-hi més, em dispara les alarmes.

El castellà també és patrimoni de Catalunya, i tant que sí. És la llengua materna del meu pare i de la majoria de catalans. Però prometre la cooficialitat del castellà en un futur estat sobirà em sembla precipitat. Són molts els sociolingüistes que alerten d'un panorama possible: ens podem trobar en un país independent on el català es mori, ja veus quin negoci.

Els més optimistes creuen que, si ens desvinculem d'un estat que ens va sistemàticament en contra, ja ho tindrem tot fet. O que almenys el camí farà baixada. "Si guanyem la batalla política, estic convençut que guanyarem la batalla cultural i lingüística", va dir fa poc el professor i exconseller Joan Manuel Tresserras en un debat sobre la llengua catalana a l'Ateneu Barcelonès.

Digueu-me escèptica i l'encertareu: si el castellà és cooficial, no veig gens clar que ens en sortim a l'hora de catalanitzar la justícia o de mantenir el català a l'escola o a la televisió pública. Sí, d'acord, un estat a favor tindria un impacte positiu en la reputació de la llengua, però no sé si amb això n'hi ha prou. A part de consciència i militància lingüístiques, ens calen lleis. Si el català no és necessari per viure a Catalunya, si el català no es veu afavorit per una discriminació positiva en tots els àmbits públics, el retrocés actual pot continuar. O ens proposem que el català esdevingui efectivament la llengua comuna (i recorrem a les eines que tenim a l'abast per aconseguir-ho) o haurem begut oli. Ens convé saber que el preu a pagar pot ser aquest. Potser decidim que estem disposats a pagar-lo, però jo el trobo car.

Som un país estrany i fem les coses a la nostra manera, que no sol ser la manera més fàcil. Però la realitat històrica diu que, quan hi ha dues llengües en contacte, es produeix una substitució gradual de la llengua minoritzada, que tard o d'hora culmina en una imposició absoluta de la llengua forta. És temerari pensar que, en el nostre cas, això no passarà. I dic temerari per no dir suïcida.