Quan me’l trobi, li diré. Que no té vergonya. Ens ha copiat. Allò que tant ens havíem mirat i remirat quan vam engegar l’empresa. Que vam dissenyar des de zero amb tot l’amor. Que ens van fer a mida tal com ens ho havíem imaginat. Allò que ens va fer tanta il·lusió, hi ha un altre que sense perdre-hi ni un minut, ens ho ha plagiat. Sense escrúpols i sense haver-me’l de topar cara a cara.
La barra del personatge pesa tant que m’ho va dir sense preguntar. Amb una trucada de telèfon. Jo mossegant-me la llengua per allò que m’han ensenyat a casa. La maleïda frase de “qui més en té se n’ha de valdre”. I ell, que en té menys, va i m’etziba: “per cert, us he copiat, felicita la dissenyadora de part meva”. La indignació m’inspira a l’hora d’escriure i aquest cop vaig especialment calenta. Si alguna cosa em rebenta especialment és coincidir amb una cara dura. El penques, el que té un morro que se’l trepitja. I aquí, m’he donat de nassos amb tots els personatges de l’auca.
Ho he de reconèixer. Quan vaig saber que ens havia afusellat la nineta dels nostres ulls, em van caure les llàgrimes. Vaja, que em vaig posar a plorar com una nena petita. Quina ràbia. La impotència i la indignació al mateix xanglot. Incrèdula pel que veia, després del dol va arribar la ira. Com li podem tornar? Què li diré quan me’l trobi? I finalment, el cervell hi va posar de la seva part. Calma.
Si ho ha fet és perquè nosaltres ho fem millor. I el que em va dir la meva estimada dissenyadora: “ens imitarà però mai podrà copiar la nostra ànima”. El clic. Mirar el futur. “Nosaltres ja anem dos passos per davant”, la reflexió del soci cerebral. I pensar que ets la inspiració d’un altre fins i tot pot resultar orgàsmic. Ho dic ara que ja m’ha passat el disgust. Que m’he agafat al karma com a premissa i que m’ha baixat l’escalfor. Pobra de mi, que mai vaig copiar ni a un examen, ara he sigut víctima d’un poca vergonya.
La cara d’idiota. La mateixa que li deu quedar a tothom cada cop que el plagien. El nostre pa de cada dia. I a tots els nivells. Campanya actual de l’Ajuntament de Barcelona per promoure el civisme. Per cert, amb un títol curiós i, si més no, delator: ‘Poca vergonya’. I un fotògraf japonès que assegura que una de les imatges que hi apareixen és sospitosament molt similar a una de seva. Per jugar al joc de les set diferències i no les trobaries. L’autor barceloní defensa la seva originalitat. I aquí la polèmica per un plagi que veurem com acabarà, si als jutjats o només amb una anècdota més.
També aquesta setmana, la cantant barcelonina Maria Arnal ha denunciat al seu Instagram que el programa musical Eufòria va copiar una de les seves escenografies en l’últim capítol. I deia textualment: “la TV pública hauria d’entendre que reconèixer les fonts no és una cortesia, és una responsabilitat cultural”. Ai, les fonts. Ai, el reconeixement de la feina dels altres.
I aquí la pregunta. Per què plagiem? Alguns podrien dir que gràcies a la imitació el món ha avançat. Que ha passat tota la vida o simplement assumir que és el que hi ha. La resignació. Però jo hi veig més una escassa genuïnitat generalitzada. Amb la música, el cinema, els programes de televisió, la literatura… però també amb l’aspiradora i el telèfon mòbil. La feina creativa i la que no ho és tant. La IA que ho fomenta i les lleis que desmotiven.
Tot plegat fa que la indignació quedi només en la rebequeria. Potser és que ja està tot inventat, o més bé que ja no hi ha inventiva. Molts cops preferim copiar que fer funcionar el cervell. Per mandra o simplement per ineptitud. Et vas inspirar en nosaltres o només ets un poca vergonya? T’ho dic per aquí perquè aquell dia, per telèfon, no em van sortir les paraules. Perquè el teu cinisme em va deixar fora de joc. El pròxim cop que ens copiïs que sigui per millorar-nos. Si no, sempre seràs la còpia barata.