Les dictadures persegueixen eliminar o aterrir els dissidents perquè el reconeixement de la pluralitat seria la negació de la seva funció “redemptora”. Tots els drets són conculcats, començant pel de la llibertat.

Les dictadures arruïnen els països en nom d’una causa superior, només qui pertany a cercles propers als dictadors tenen possibilitats d’accedir a l’obra publica escassa i mal planificada, només qui mostra l’adhesió al règim dictatorial té possibilitats de que el seu negoci prosperi. La por, el silenci obligat perpetua aquest sistema de repartiment de rols.

El franquisme va eliminar tots els anhels de llibertat i totes les esperances de dotar-nos de serveis públics avançats que generessin oportunitats i llocs de treball. El franquisme va ser una dictadura terrible que perseguia eliminar als que no mostraven adhesió al Glorioso Alzamiento Nacional, però també representava la corrupció institucionalitzada, doncs calia pertànyer al grup d’aduladors del dictador per tenir alguna oportunitat de prosperar.

Amb el major dels cinismes, Franco va desacreditar la “política” com quelcom brut i d’intencions malèvoles, no pas l’acció col·lectiva que podia ajudar a prosperar la societat d’aleshores. S’atribueix al dictador la frase “haga como yo, no se meta nunca en política”. La negació d’un instrument de transformació col·lectiva en benefici per a què el cercle reduït de seguidors poguessin fer i desfer sense cap mecanisme de control. 

Per això l’arribada de la democràcia, les eleccions lliures, la pluralitat, els sistemes de control de l’acció els representants en les institucions polítiques va viure’s com el somni desitjat de moltes generacions obligades a créixer sota la por i la repressió més horrible. Però la democràcia és molt més que unes majories i minories en els òrgans de decisió.

Certament, la democràcia no és només un règim parlamentari escollit per sufragi universal, és, per damunt de tot, una actitud. No cal que estigui escrit en cap codi ètic, ni hauria de ser necessari recordar que hi ha un codi penal que defineix les ratlles que no poden travessar-se sense trair la confiança de la ciutadania.

La democràcia és una actitud de vida en comunitat on la pluralitat és respectada i potenciada, on viure amb honestedat no és obligatori, sinó inherent a qui vulgui parlar en nom d’altres conciutadans; on la justícia és justícia encara que a vegades sigui desfavorable als teus interessos personals; on no cal explicar que cal intervenir rectament i honradament en la vida pública perquè és condició imprescindible per a l’exemplaritat; on protegir el dèbil i actuar amb transparència no calgui ser repetit una i altra vegada i tantes vegades incomplert .

L’actitud, aquesta actitud de què parlo, l’actitud democràtica no ha d’admetre el benefici propi a costa del perjudici d’altres persones humils de les que hem volgut ser-ne representants. La defensa de la igualtat no és un eslògan, sinó l’actitud de no reconèixer ni intentar tenir cap privilegi per raó de procedència o del càrrec que temporalment es pugui ocupar.

En democràcia les institucions, no les persones, disposen d’instruments per regular el funcionament de la comunitat en benefici de l’interès general, però ni el despatx, ni el tractament, ni el cotxe oficial no donen cap posició preponderant a la persona, sinó a la representació que ostenta.

Els relato aquestes obvietats perquè ha arribat un moment en què els nombrosos casos de corrupció de persones que ocupen o han ocupat càrrecs públics ha aconseguit aclaparar-me d’una angúnia nauseabunda.

La corrupció atempta contra els interessos de tota la ciutadania perquè són els seus diners els que enlloc de dedicar-se a serveis necessaris acaben en mans de qui s’enriqueix il·lícitament. És un delicte contra tota la societat.

Els que van lluitar contra la dictadura i els que nascuts i educats en democràcia els vam intentar ensenyar que dedicar el seu temps a transformar la societat de la que formen part amb el seu compromís polític és noble i busca aconseguir una prosperitat que generi oportunitats per a tots i totes, tenen dret a demanar que s’actuï amb la humilitat necessària per a reconèixer que son massa les persones que s’han aprofitat d’unes posicions que eren del poble i dels diners d’aquest poble per enriquir-se il·lícitament o immoralment.

Eren massa les esperances que havíem dipositat en la democràcia parlamentaria i en els seus protagonistes per acceptar que la condició humana és imperfecte i que sempre hi haurà ovelles negres perquè la dimensió del que anem coneixent és la traïció a tots els anhels d’homes i dones honestos que van entregar una part o tota la vida pensant que els seus interessos estarien protegits per l’organització col·lectiva quan aquesta fos escollida per sufragi universal.

Certament, les unitats d’investigació policials han fet molta feina i les estructures de l’administració de justícia, amb un ritme més lent del desitjat, jutjaran i condemnaran els que hagin vulnerat el codi penal. Però ni l’administració de Justícia ha de ser l’únic poder públic en implicar-s’hi ni el llarg silenci dels que volen liderar aquesta societat és admissible. Falten veus que estableixin clarament, sense ombres, que podrem tornar a creure en l’entrega honesta a l’interès general; i ara per ara aquestes veus no són creïbles, sovint són una mera excusa que salvaguarda l’entorn més immediat.

Una munió de persones deshonestes ha malvenut l’ètica i l’honor, destruint l’honestedat de la política, precisament on és més necessària. Una immensa majoria de ciutadans han perdut la confiança en les institucions que els han de representar i protegir. No és un fet que es resolgui amb tactismes ni estratègies de partit. Volem i esperem el que hem perdut: la confiança en que l’actitud democràtica ha tornat a la política.