Hi ha la temptació de pensar, potser, que la corrupció en aquest país pertany al passat. Als anys del pujolisme i de l’oasi sociovergent, i als anys de la bombolla immobiliària. Hi contribueixen, entre d’altres, els temps de la justícia espanyola, que tan ràpida com és a perseguir dissidents polítics, és exasperantment lenta i ineficaç quan es tracta de condemnar corruptes i corruptors. 
 
Ara sentim a parlar de Millet, Osàcar i Convergència Democràtica, i tot plegat sembla d’un altre segle. Han canviat els partits (si més no, de nom), han canviat les cares i ha canviat la correlació de forces. El sistema de partits català no sembla que hagi de deixar gaire marge a un nou oasi. I, per tant, és fàcil pensar que el problema de la corrupció pertany al passat.
 
Però no: els elements estructurals que van permetre saquejos com el del Palau, una certa generalització del finançament irregular dels partits via comissions d’obra pública, o la connivència tan estreta entre la política i determinats negocis segueixen plenament vigents. Només, m’atreviria a dir, la crisi econòmica i l’emergència de nous actors polítics van ajudar a rebaixar el nivell de corrupció. Però és probable que els seus efectes siguin temporals i s’esvaeixin tan bon punt tornem a un cicle expansiu de despesa pública i els nous actors s’hagin integrat totalment, o els vells poders els hi hagin pres definitivament la mida.
 
Tristament, hi ha hagut pocs canvis substancials en el disseny institucional que va facilitar tots aquells episodis més enllà de la llei de transparència. I és greu, perquè els mecanismes de què disposàvem van fallar, pràcticament tots. La justícia, entrampada en la seva lentitud i mirada selectiva. Els mitjans de comunicació, sovint disposats a escampar mentides, inventar-se casos i minimitzar-ne d’altres en funció dels interessos als que serveixen. L’agència antifrau i les unitats especials de les policies, en mans d’una maniobra política d’estat. Les comissions parlamentàries, impotents davant els silencis, la manca de respostes i de recursos. I els votants, massa sovint disposats a fer com qui no ho veu quan els acusats de corrupció són del propi partit.
 
Però és greu. Perquè la corrupció perjudica el creixement econòmic, desgasta la confiança i allunya la ciutadania del sistema polític. Genera incentius perversos per gastar malament els diners públics i per desviar inversions privades a opcions menys productives i interessants socialment però potencialment més lucratives en el curt termini gràcies a l’engranatge corrupte. I, si se’m permet, en el cas de la corrupció de Convergència, ha fet un mal difícil de quantificar però força tangible al projecte independentista. L’Estat i les seves clavegueres, ben conscients d’això, han jugat a fons aquesta carta.
 
Potser seria hora, doncs, de revisar de manera una mica sistemàtica aquestes fallades i mirar en quins punts de l’engranatge s’hi poden introduir solucions per prevenir la reproducció de la corrupció sistèmica. Tenim prou experiència acumulada, en aquest país, com per poder detectar –si volem- on hi ha els punts foscos.